Síntesi en mapa conceptual del Fedó de Plató

Per veure-ho ampliat clica a sobre de l´esquema

Existeix una vigència del mite de la caverna en l´actualitat?

Desde el meu punt de vista, sí crec fermament que el mite de la caverna és totalment vigent avui en dia i més si es viu en un país desenvolupat com el nostre.

Un exemple del que em vull referir és la comunicació en general.

Tot el que s´ens mostra als mitjans de comunicació no és res més que un miratge d´allò que és realment. Les revistes, els diaris, la premsa en general manipula tot el que és notícia donant una visió subjectiva segons l´ideologia de l´editorial o mitjançant l´opinió del mateix periodista que redacta l´edeveniment.Sempre enganyats, incapacitats per no poder treure una conclusió veraç d´un succés, ja que sempre estem influenciats per una d´aquestes fonts i no sabem el que realment passa de primera mà.

Els anuncis també són un altre fals mirall en el que mirar-se.Mostren tot allò que " necessitem" que és indispensable, d´una alta qualitat, amb els ingredients més naturals que poguem imaginar... Però que alhora de la veritat, al adquirir el producte, no és així. La efectivitat, comoditat i felicitat que ens han venut sobre aquest productes, si realment existeix té una durada tan ínfima proporcional a la durada d´aquest anuncis.La pregunta seria doncs, perquè ho fem? Per seguir les modes, les tendències o per voler tenir una vida més còmoda en general( almenys en els anuncis es pinta d´aquesta manera) es voler aconseguir el món felicitat que es mostra a l´altra banda del televisor, que perquè es pugui reproduir necessita hores del que s coneix col·loquialment com "chapa i pintura", contractacions d´actors que siguin convincents i molt focos i càmares.

No cal anar tan lluny, tampoc per contemplar aquesta realitat, un diàleg amb una persona propera n´és també present el mite. Arribarem mitjançant aquest intercanvi de paraules arribar a allò que el mou, allò que l´impulsa, a saber el que sent de forma veraç i inverosímil sense caure en el subjectivisme? Mai. únicament ens hem de conformar en allò que ens expressa, que ens mostra, que esn explica, sense tenir la seguretat que en aquell determinat moment està o no està sent fals o l´oposat.

Alegoria del mite de la caverna amb fragments de la pel·lícula Matrix

Comentari obert del mite de la caverna

El mite de la caverna és un relat escrit per Plató un dels filòsofs i pensadors més influents de tota la Filosofia Occidental.

Plató , nascut l´any 427 A.C va ser un filòsof alumne de Sócrates i mestre d´Aristòtil, de familia noble i benestant de l´alta aristocràcia. Les seves obres més importants són els diàlegs, el Fedó i la Republica.

És en la setena part d´aquest llibre on es troba el mite de la caverna, un relat on es concentra el més profund del seu pensament.

En el mite, que es troba estructurat en forma de diàleg entre Sócrates, Glaucó i ell mateix es ralata la presència d´uns homes captius des de la seva infància, lligats per les cames i el coll a l´interior una obscura caverna. A quests presoners inmòvils per les cadenes només poden mirar cap endavant, i de darrera d´ells prové la llum d´un foc que crema enlairat i llunyà.

Entre el foc i els encadenats hi ha un camí que alt al llarg del mateix s´ha construit un mur, de manera que els captius no han vist res més que les ombres projectades pel foc al fons de la caverna , d´homes que passaven pel camí transportant figures de totes formes.

Aleshores els captius, no conscients d´això , creuen que allò que veuen no són ombres, sinó objectes reals, per tant es troben totalment enganyats pels sentits i estan condemnats a pendre per certes cadascuna de les falses reproduccions. A més en el diàleg explica que si un d´aquests captius, fos alliberat, no s´acostumaria a la llum i cercaria les ombres i els reflexos que consideraria més reals., però que més endavant, observaria els objectes originals i descobriria la bellesa, la nitidesa, els colors...

Plató a més afirma que si aquest presoner tornés a la caverna per explicar el que hi ha a fora, el fet de que viuen en falsedat,, a la resta de presoners, aquests aïllats per la foscor, el prendrien per boig o s´en riurien.

Fins i tot, afirma que si l´alliberta els obligués a sortir i els deslligués, si tinguessin oportunitat el matarien, perquè els presoners són ignorants, incults i violents.

En aquest mite, que és un símbol que representa el pas del món sensible al del món de les idees, apareixen diferents símbols, que fan un símil amb la realitat, com per exemple:

Els presoners: que ens representa a les persones, que ens trobem enganyades pels sentits.

L´alliberació del presoner: que suposa arribar a la veritat, o al món de les idees.

Les ombres: Són les idees falses que tenim dels objectes reals

L´ascenció del presoner: és el dur pas per arribar al món del intel·lecte, és la pèrdua de la ignorància.

El foc: És quelcom que ens ayuda a distingir allò que tenim al costat.

El Sol:La llum de la raó i de l´idea de Bé.

L´intent d´assassinat del presoner alliberat: representa que és el procés de mort de Sócrates, i l´intent frustrat de qualsevol que intenti mostrar la veritat als homes.

El mite de la caverna

Heus aquí el mite de la caverna de Plató:

El mito de la caverna

- Y a continuación -seguí-, compara con la siguiente escena el estado en que, con respecto a la educación o a la falta de ella, se halla nuestra naturaleza.

Imagina una especie de cavernosa vivienda subterránea provista de una larga entrada, abierta a la luz, que se extiende a lo ancho de toda la caverna, y unos hombres que están en ella desde niños, atados por las piernas y el cuello, de modo que tengan que estarse quietos y mirar únicamente hacia adelante, pues las ligaduras les impiden volver la cabeza; detrás de ellos, la luz de un fuego que arde algo lejos y en plano superior, y entre el fuego y los encadenados, un camino situado en alto, a lo largo del cual suponte que ha sido construido un tabiquillo parecido a las mamparas que se alzan entre los titiriteros y el público, por encima de las cuales exhiben aquellos sus maravillas.

- Ya lo veo-dijo.

- Pues bien, ve ahora, a lo largo de esa paredilla, unos hombres que transportan toda clase de objetos, cuya altura sobrepasa la de la pared, y estatuas de hombres o animales hechas de piedra y de madera y de toda clase de materias; entre estos portadores habrá, como es natural, unos que vayan hablando y otros que estén callados.

- ¡Qué extraña escena describes -dijo- y qué extraños prisioneros!

- Iguales que nosotros-dije-, porque en primer lugar, ¿crees que los que están así han visto otra cosa de sí mismos o de sus compañeros sino las sombras proyectadas por el fuego sobre la parte de la caverna que está frente a ellos?

- ¿Cómo--dijo-, si durante toda su vida han sido obligados a mantener inmóviles las cabezas?

- ¿Y de los objetos transportados? ¿No habrán visto lo mismo?

- ¿Qué otra cosa van a ver?

- Y si pudieran hablar los unos con los otros, ¿no piensas que creerían estar refiriéndose a aquellas sombras que veían pasar ante ellos?

- Forzosamente.

- ¿Y si la prisión tuviese un eco que viniera de la parte de enfrente? ¿Piensas que, cada vez que hablara alguno de los que pasaban, creerían ellos que lo que hablaba era otra cosa sino la sombra que veían pasar?

- No, ¡por Zeus!- dijo.

- Entonces no hay duda-dije yo-de que los tales no tendrán por real ninguna otra cosa más que las sombras de los objetos fabricados.

- Es enteramente forzoso-dijo.

- Examina, pues -dije-, qué pasaría si fueran liberados de sus cadenas y curados de su ignorancia, y si, conforme a naturaleza, les ocurriera lo siguiente. Cuando uno de ellos fuera desatado y obligado a levantarse súbitamente y a volver el cuello y a andar y a mirar a la luz, y cuando, al hacer todo esto, sintiera dolor y, por causa de las chiribitas, no fuera capaz de ver aquellos objetos cuyas sombras veía antes, ¿qué crees que contestaría si le dijera d alguien que antes no veía más que sombras inanes y que es ahora cuando, hallándose más cerca de la realidad y vuelto de cara a objetos más reales, goza de una visión más verdadera, y si fuera mostrándole los objetos que pasan y obligándole a contestar a sus preguntas acerca de qué es cada uno de ellos? ¿No crees que estaría perplejo y que lo que antes había contemplado le parecería más verdadero que lo que entonces se le mostraba?

- Mucho más-dijo.

II. -Y si se le obligara a fijar su vista en la luz misma, ¿no crees que le dolerían los ojos y que se escaparía, volviéndose hacia aquellos objetos que puede contemplar, y que consideraría qué éstos, son realmente más claros que los que le muestra .?

- Así es -dijo.

- Y si se lo llevaran de allí a la fuerza--dije-, obligándole a recorrer la áspera y escarpada subida, y no le dejaran antes de haberle arrastrado hasta la luz del sol, ¿no crees que sufriría y llevaría a mal el ser arrastrado, y que, una vez llegado a la luz, tendría los ojos tan llenos de ella que no sería capaz de ver ni una sola de las cosas a las que ahora llamamos verdaderas?

- No, no sería capaz -dijo-, al menos por el momento.

- Necesitaría acostumbrarse, creo yo, para poder llegar a ver las cosas de arriba. Lo que vería más fácilmente serían, ante todo, las sombras; luego, las imágenes de hombres y de otros objetos reflejados en las aguas, y más tarde, los objetos mismos. Y después de esto le sería más fácil el contemplar de noche las cosas del cielo y el cielo mismo, fijando su vista en la luz de las estrellas y la luna, que el ver de día el sol y lo que le es propio.

- ¿Cómo no?

- Y por último, creo yo, sería el sol, pero no sus imágenes reflejadas en las aguas ni en otro lugar ajeno a él, sino el propio sol en su propio dominio y tal cual es en sí mismo, lo que. él estaría en condiciones de mirar y contemplar.

- Necesariamente -dijo.

- Y después de esto, colegiría ya con respecto al sol que es él quien produce las estaciones y los años y gobierna todo lo de la región visible, y que es, en cierto modo, el autor de todas aquellas cosas que ellos veían.

- Es evidente -dijo- que después de aquello vendría a pensar en eso otro.

- ¿Y qué? Cuando se acordara de su anterior habitación y de la ciencia de allí y de sus antiguos compañeros de cárcel, ¿no crees que se consideraría feliz por haber cambiado y que les compadecería a ellos?

- Efectivamente.

- Y si hubiese habido entre ellos algunos honores o alabanzas o recompensas que concedieran los unos a aquellos otros que, por discernir con mayor penetración las sombras que pasaban y acordarse mejor de cuáles de entre ellas eran las que solían pasar delante o detrás o junto con otras, fuesen más capaces que nadie de profetizar, basados en ello, lo que iba a suceder, ¿crees que sentiría aquél nostalgia de estas cosas o que envidiaría a quienes gozaran de honores y poderes entre aquellos, o bien que le ocurriría lo de Homero, es decir, que preferiría decididamente "trabajar la tierra al servicio de otro hombre sin patrimonio" o sufrir cualquier otro destino antes que vivir en aquel mundo de lo opinable?

- Eso es lo que creo yo -dijo -: que preferiría cualquier otro destino antes que aquella vida.

- Ahora fíjate en esto -dije-: si, vuelto el tal allá abajo, ocupase de nuevo el mismo asiento, ¿no crees que se le llenarían los ojos de tinieblas, como a quien deja súbitamente la luz del sol?

- Ciertamente -dijo.

- Y si tuviese que competir de nuevo con los que habían permanecido constantemente encadenados, opinando acerca de las sombras aquellas que, por no habérsele asentado todavía los ojos, ve con dificultad -y no sería muy corto el tiempo que necesitara para acostumbrarse-, ¿no daría que reír y no se diría de él que, por haber subido arriba, ha vuelto con los ojos estropeados, y que no vale la pena ni aun de intentar una semejante ascensión? ¿Y no matarían; si encontraban manera de echarle mano y matarle, a quien intentara desatarles y hacerles subir?.

- Claro que sí -dijo.

III. -Pues bien -dije-, esta imagen hay que aplicarla toda ella, ¡oh amigo Glaucón!, a lo que se ha dicho antes; hay que comparar la región revelada por medio de la vista con la vivienda-prisión, y la luz del fuego que hay en ella, con el poder del. sol. En cuanto a la subida al mundo de arriba y a la contemplación de las cosas de éste, si las comparas con la ascensión del alma hasta la. región inteligible no errarás con respecto a mi vislumbre, que es lo que tú deseas conocer, y que sólo la divinidad sabe si por acaso está en lo cierto. En fin, he aquí lo que a mí me parece: en el mundo inteligible lo último que se percibe, y con trabajo, es la idea del bien, pero, una vez percibida, hay que colegir que ella es la causa de todo lo recto y lo bello que hay en todas las cosas; que, mientras en el mundo visible ha engendrado la luz y al soberano de ésta, en el inteligible es ella la soberana y productora de verdad y conocimiento, y que tiene por fuerza que verla quien quiera proceder sabiamente en su vida privada o pública.

- También yo estoy de acuerdo -dijo-, en el grado en que puedo estarlo.

L´intel·lectualisme moral socràtic

Idees principals del text:

El text parla de la concepció que té la gent comuna de la ciencia, que creuen que és quelcom que no comanda res, que no porta enlloc, encara que és essencial per al desenvolupament i prgrés de l´individu. En comptes d´això les persones es deixen guiar per les passions i els plaers.

Títol: La ciència coma guia.

Comentari:

En el text s´ens parla de que les persones es deixen guiar per allò a que no les condueix a res transcendental, com les passions, les pors, els plaeres, en canvi de tenir com a comanda la ciència , que és allò que mostra l´essència de les coses, que permet tenir un coneixement i que li permetrà distingir el bé del mal, i saber-se governar per allò que és correcte, ja que la ciència és allò que dona suport a l´enteniment de l´individu, és allò que tal com posa al tex, " fa d´auxiliar".

Comparacions:

Sócrates en el text fa menció a les seves teories ( per mitjà dels escrits de Plató) a més important d´elles és la de l·lintelectualisme moral. En aquesta teoria Sócrates es troba obsesionat en definir tots els conceotes morals per tal evitar confusions i pensaments erronis i facilitar un diàleg entre aquests.

Sócrates en el text parla de la necessitat d´un coneixement universal ( la ciència) que é allò necessari i emprescindible per comandar a l´home, que li permetra saber allò que és bo i allò que no ho és. Aquesta teoria de Sócrates de la creeença d´un coneixemnt universal es contrària al relativisme i esceoticisme que practiquen la resta de sofistes, com és el cas de Protàgores, que afirmen que no hi ha saber universasl nio estructures fixes i eternes ( a diferència de Sócrates).

Sócrates també argumenta que cadascú conté la veritat en oposició als sofistes, que defensen la variabilitat dels judicis, ja que allò que és bo per uns no pot ser-ho per els altres.

Síntesi, una altra manera d´entendre els sofistes

Un paisatge de paraules

Un nou concepte de saviesa emergeix d´una situació històrica i cultural que obliga a reflexionar sobre els conceptes fonamentals, que són:

La Naturalesa: És una de les institucions importants de la interpretació del món, és el descobriment d´una realitat que es desenvolupa des de si mateixa. Té els seus propis ritmes i lleis.

Llei: S´oposa a la Naturalesa. és essencial en la vida humana,és allò que en la vida de l´ésser humà busca l´equilibri i l´harmomia.

Tècnica:És l´art de modificar o de produir quelcom real. Amb la tècnica s´intenta rspondre i complementar la insuficiència de la naturalesa humana. La tècnica brota de les necessitats de l´home però també de la interpretació o ideologia amb la qual es manejaven aquestes necessitats. La societat determinava segons els interessos, les tècniques que haurien de dominar. La tècnica esdevé una manera creativa de cercar la seguretat,

Ciutat: No és només l´espai concret on es desenvolupa la vida dels homes, sinó una abstracte on es donaven lloc a les relacions socials. La ciutat és definida com una empresa col·lectiva en que l´impuls inicial és la necessitat de convivència.

LLenguatge: L´importància de la comunicació entre els homes és el més característic d´aquest període.Els valors que descansen en les paraules són valors que cal discutir i reconstruir mitjançant el diàleg i la confrontació d´opinions. El logos per tant, es una realitat peculiar, inhaprensible.El logos es pot sentir, però el llenguatge és més complicat i abstracte. El logos es troba en la consciència personal, constitueix i determina a l´éssser humà. Per això part de la sofística es dedica a estructurar i organitzar el llenguatge, ja que la vida humana es desenvolupa en funció de la paraula, d´allò que és cert o allò que ocultem que és fals.

Totes les nostres obres han de ser mogudes i justificades en un poder dir i tot això ha d´estar harmonitzat per la personalitat.

Educació: Els sofistes plantegen l´educació analitzant els continguts que transmet la tradició. La força dels valors tradicionals havia constituit l´element dominant de l´educació i de les generacions que havien de formar-se ho feien des d´aquest valors establerts. Una nova educació que estigués amb els principis democràtics, i que es trobava en la paraula, ja ques l´únic vehicle amb el qual podem arribar al centre mateix de la vida personal.

Veritat:Amb els sofistes la veritat entra a formar part de les estructures mateixes del llenguatge i té a veure amb allò que neguem o allò que afirmem. Amb això la veritat comença a ser l´expressió de l´ambigüetat de la vida, de les possibilitats de l´existència. Aquesta es manifestarà segons la forma en que la utilitzem. Per això la retòrica serà un art mostri veritat o les formes per fingir-la.En resum, la veritat quedarà lligada a la demostració ja que ha de ser provada i argumentada.