Projecte 6 valoració de l'autor

Presentació de Nicolau de Maquiavel

Nicolau de maquiavel

View more presentations from LauraSaez.

Pensament del filòsof : Nicolau de Maquiavel

El pensament de Nicolau de Maquiavel gira entorn l'intenció a descriure de forma realista l'origen de l'Estat a més d'elaborar una doctrina que serveixi per analitzar el que és el control del poder per tal d'establir un ordre que regeixi tota societat.
És per aquest motiu que Nicolau de Maquiavel és considerat un dels creadors de la ciència política. L'obra més important on recull els seu pensament és "Il Principe" i ha sigut emprat com a model per diferents polítics o dictadors i alhora per monarques.
En els seves obres parla de l'organització dels estats basada en la llibertat, en la igualtat davant la llei i en la participació de totes les classes en el govern per formar un poder absolut d’unitat nacional.
Sempre intenta aplicar les seves doctrines als interessos especials d'un líder “que ha d'ésser i serà un tirà i un tirà fet a imatge dels grans legisladors." Quan parla de virtut es refereix a virtuts públiques, mai a les privades. No jutja mai el valor dels actes del individu, sinó les seves conseqüències com actes polítics.
Maquiavel es conegut per la defensa que fa de l’ús dels mitjans immorals per tal d’aconseguir un fi polític “ El fi justifica els medis” a més de la defensa de que el govern és té legitimitat per emprar la força, l’ astúcia i l’engany. Maquiavel defensa que aquest per la debilitat i la insuficiència de l'individu que és incapaç de protegir-se contra l'agressió d'altres individus tret existeixi el poder de l'estat. Assegura que la naturalesa humana és profundament agressiva i ambiciosa i que els homes aspiren a conservar la propietat. Per això insisteix que el govern que vulgui triomfar ha d'aspirar a la seguretat de la propietat a més de la vida ja que aquests són per els homes els desitjos universals.

Comentari Abstract 2.

"Si un home, per exemple Adam, hagués estat creat amb l’enteniment vigorós, però sense gens ni mica d’experiència, mai no hauria pogut inferir el moviment de la segona bola a partir del moviment i de l’impuls de la primera. No hi ha res que la raó vegi en la causa que sigui capaç de fer-ne inferir l’efecte. Tal inferència, si fos possible, equivaldria a una demostració, en fonamentar-se simplement en la comparació d’idees. Però cap inferència de la causa a l’efecte pot valer com a demostració, i de tot això en tenim aquesta prova evident la ment pot concebre sempre que qualsevol efecte es deriva de qualsevol causa, i que a qualsevol esdeveniment en pot seguir un altre qualsevol: tot allò que concebem és possible, almenys en un sentit metafísic; però on sigui que tingui lloc una demostració, el contrari és impossible i implica una contradicció. No hi ha, doncs, cap demostració per a la conjunció causa i efecte. Aquest és un principi admès generalment per tots els filòsofs. Així, doncs, hauria estat necessari que Adam (en el cas de no haver estat inspirat) hagués tingut experiència de l’efecte que es deriva de l’impuls d’una d’aquestes boles. Hauria d’haver vist, en diversos moments, que tan bon punt una de les boles topava amb l’altra, sempre es movia la segona. Si ho hagués vist prou vegades, sempre que veiés moure’s una bola cap a l’altra hauria conclòs, indefectiblement, que la segona també es mouria. El seu enteniment s’anticiparia a la seva visió, i arribaria a una conclusió d’acord amb la seva experiència passada."

Idees principals:

David Hume afirma en el text que res que la raó pugui esbrinar de la causa podrà deduir l’efecte a més de cap inferència que es pogués donar mai valdria com quelcom vàlid com per fonamentar la comparació d’idees, perquè es pot concebre qualsevol efecte que pot ser donat d’una causa qualsevol.

A més afegeix que tot allò que percebem és perfectament possible de qualsevol causa, per la intervenció dels sentits i és per això que no hi ha demostració per a la causa i efecte. Per últim i mijançant una conparació argumenta que l’home mitjançant l’enteniment pot aticipar-se a l’efecte perquè arribaria a aquesta conclusió gràcies a una experiència passada.

Títol: La no concordancia entre causa i efecte

Comentari:

David Hume filòsof empirista en el seu anàlisi sobre la causalitat determina que les questions de fet si que es basen la relació de causa i efecte, i que no podem deduir l’existència d’un cos o objecte a partir d’un altre llevat que no es trobin conectats entre si. Per altra banda Hume afirma que els raonaments que s’extreuen de la causa i l’efecte es basen en l’experiència, ja que basen en el supòsit que el que ja ha succeït un cop tonrnarà a donar-se.

Per tant,concloem causes semblants en circumstàncies semblants que donen lloc a efectes semblants.

Comparació:

Aquest anàlisi de la causalitat proposat exposat per Hume , en el qual no hi ha concordança directe entre causa i efecte és oposat al exposat per Aristòtil segles anteriors. El filòsof greg concep la ciència com un coneixement per causes. Aristòtil defensa que si volem conèixer els éssers naturals hem de conèixer les seves causes: La causa material i la causa forma ( que són intrínseques, tenen a veure amb la substància) la causa eficient i al final( extrínseca). Aquesta última és la més important donat a que és allò en vista el qual actuem. Per tant, per Aristòtil les causes tenen relació directa amb els efectes a més de que podem inferir en ells.

La teoria de les causes de Hume és també diferent a la exposada per el filòsof Sant Tomàs d’Aquino el qual defensava que a partir d’en fet d’experiència es podia procedir a la demostració pel principi de causalitat eficient que mostra la impossibilitat d’una cadena infinita de causes i finalitza amb la conclusió de que hi ha una primera causa eficient que esdevenia el primer motor i acte pur que per a ell és Déu.

Comentari Abstract

Hume en el text distingeix dos tipus de filosofia:La primera, la filosofia "fàcil" que interpreta l'home com a l'inividu que està influit per els seus sentits i apreciacions alhora que pels seus sentiments. La segona la filosofia abstracta, considera l'home un ésser racional.
Per altra banda Hume critica l'ús que s'en fa de la filosofia i seguidament exposa en el text el que són les imoressions i les idees. Les primeres han de ser classificades sota un terme general i les segons són les percepcions menys vives.

Títol:

Critica a la filosofia de Hume.

Comentari:

David Hume filòsof empirista en text realitza una distinció entre dues filosofies:
PerLa primera, la filosofia fàcil concep l'individu com aquell que respon mitjançant lo sensible i els sentiments. Es centra en les accions, ja que determina que l'esser humà està fet per actuar. És per això que aquesta filosofia es clara I al que deu el seu nom, perquè hi pot accedir-hi tothom. altra banda la segona filosofia, l'abstracta es centra en l'enteniment ja que per Hume és el que dirigeix la raó.
Seguidament, l'autor tracta la seva teoria del coneixement i fa uan distinció entre les idees i les impressions.
Les impressions per una banda són allò que es triba sotra un terme general, i són aquelles percepcions més vives que entren amb més força.
Per altra banda les idees són les còpies de les impressions, i són externes i són menys vives.

Comparació:

La teoria del coneixement de David Humeés molt diferent d'altres teories previament exposades en referencia a les percepcions que rep el cos com per exemple Plató el qual totalment al contrari que Hume afirmava que les coses són còpies de les idees.
Per altra banda Hume és també oposat als sofistes els quals defensaven un relaitivisme en relació a la veritat, mentre que Hume afirma que la filosofia té la funció d'arribar a una veritat concreta , feta la mesura de l'home.