Síntesi en mapa conceptual del Fedó de Plató

Per veure-ho ampliat clica a sobre de l´esquema

Existeix una vigència del mite de la caverna en l´actualitat?

Desde el meu punt de vista, sí crec fermament que el mite de la caverna és totalment vigent avui en dia i més si es viu en un país desenvolupat com el nostre.

Un exemple del que em vull referir és la comunicació en general.

Tot el que s´ens mostra als mitjans de comunicació no és res més que un miratge d´allò que és realment. Les revistes, els diaris, la premsa en general manipula tot el que és notícia donant una visió subjectiva segons l´ideologia de l´editorial o mitjançant l´opinió del mateix periodista que redacta l´edeveniment.Sempre enganyats, incapacitats per no poder treure una conclusió veraç d´un succés, ja que sempre estem influenciats per una d´aquestes fonts i no sabem el que realment passa de primera mà.

Els anuncis també són un altre fals mirall en el que mirar-se.Mostren tot allò que " necessitem" que és indispensable, d´una alta qualitat, amb els ingredients més naturals que poguem imaginar... Però que alhora de la veritat, al adquirir el producte, no és així. La efectivitat, comoditat i felicitat que ens han venut sobre aquest productes, si realment existeix té una durada tan ínfima proporcional a la durada d´aquest anuncis.La pregunta seria doncs, perquè ho fem? Per seguir les modes, les tendències o per voler tenir una vida més còmoda en general( almenys en els anuncis es pinta d´aquesta manera) es voler aconseguir el món felicitat que es mostra a l´altra banda del televisor, que perquè es pugui reproduir necessita hores del que s coneix col·loquialment com "chapa i pintura", contractacions d´actors que siguin convincents i molt focos i càmares.

No cal anar tan lluny, tampoc per contemplar aquesta realitat, un diàleg amb una persona propera n´és també present el mite. Arribarem mitjançant aquest intercanvi de paraules arribar a allò que el mou, allò que l´impulsa, a saber el que sent de forma veraç i inverosímil sense caure en el subjectivisme? Mai. únicament ens hem de conformar en allò que ens expressa, que ens mostra, que esn explica, sense tenir la seguretat que en aquell determinat moment està o no està sent fals o l´oposat.

Alegoria del mite de la caverna amb fragments de la pel·lícula Matrix

Comentari obert del mite de la caverna

El mite de la caverna és un relat escrit per Plató un dels filòsofs i pensadors més influents de tota la Filosofia Occidental.

Plató , nascut l´any 427 A.C va ser un filòsof alumne de Sócrates i mestre d´Aristòtil, de familia noble i benestant de l´alta aristocràcia. Les seves obres més importants són els diàlegs, el Fedó i la Republica.

És en la setena part d´aquest llibre on es troba el mite de la caverna, un relat on es concentra el més profund del seu pensament.

En el mite, que es troba estructurat en forma de diàleg entre Sócrates, Glaucó i ell mateix es ralata la presència d´uns homes captius des de la seva infància, lligats per les cames i el coll a l´interior una obscura caverna. A quests presoners inmòvils per les cadenes només poden mirar cap endavant, i de darrera d´ells prové la llum d´un foc que crema enlairat i llunyà.

Entre el foc i els encadenats hi ha un camí que alt al llarg del mateix s´ha construit un mur, de manera que els captius no han vist res més que les ombres projectades pel foc al fons de la caverna , d´homes que passaven pel camí transportant figures de totes formes.

Aleshores els captius, no conscients d´això , creuen que allò que veuen no són ombres, sinó objectes reals, per tant es troben totalment enganyats pels sentits i estan condemnats a pendre per certes cadascuna de les falses reproduccions. A més en el diàleg explica que si un d´aquests captius, fos alliberat, no s´acostumaria a la llum i cercaria les ombres i els reflexos que consideraria més reals., però que més endavant, observaria els objectes originals i descobriria la bellesa, la nitidesa, els colors...

Plató a més afirma que si aquest presoner tornés a la caverna per explicar el que hi ha a fora, el fet de que viuen en falsedat,, a la resta de presoners, aquests aïllats per la foscor, el prendrien per boig o s´en riurien.

Fins i tot, afirma que si l´alliberta els obligués a sortir i els deslligués, si tinguessin oportunitat el matarien, perquè els presoners són ignorants, incults i violents.

En aquest mite, que és un símbol que representa el pas del món sensible al del món de les idees, apareixen diferents símbols, que fan un símil amb la realitat, com per exemple:

Els presoners: que ens representa a les persones, que ens trobem enganyades pels sentits.

L´alliberació del presoner: que suposa arribar a la veritat, o al món de les idees.

Les ombres: Són les idees falses que tenim dels objectes reals

L´ascenció del presoner: és el dur pas per arribar al món del intel·lecte, és la pèrdua de la ignorància.

El foc: És quelcom que ens ayuda a distingir allò que tenim al costat.

El Sol:La llum de la raó i de l´idea de Bé.

L´intent d´assassinat del presoner alliberat: representa que és el procés de mort de Sócrates, i l´intent frustrat de qualsevol que intenti mostrar la veritat als homes.

El mite de la caverna

Heus aquí el mite de la caverna de Plató:

El mito de la caverna

- Y a continuación -seguí-, compara con la siguiente escena el estado en que, con respecto a la educación o a la falta de ella, se halla nuestra naturaleza.

Imagina una especie de cavernosa vivienda subterránea provista de una larga entrada, abierta a la luz, que se extiende a lo ancho de toda la caverna, y unos hombres que están en ella desde niños, atados por las piernas y el cuello, de modo que tengan que estarse quietos y mirar únicamente hacia adelante, pues las ligaduras les impiden volver la cabeza; detrás de ellos, la luz de un fuego que arde algo lejos y en plano superior, y entre el fuego y los encadenados, un camino situado en alto, a lo largo del cual suponte que ha sido construido un tabiquillo parecido a las mamparas que se alzan entre los titiriteros y el público, por encima de las cuales exhiben aquellos sus maravillas.

- Ya lo veo-dijo.

- Pues bien, ve ahora, a lo largo de esa paredilla, unos hombres que transportan toda clase de objetos, cuya altura sobrepasa la de la pared, y estatuas de hombres o animales hechas de piedra y de madera y de toda clase de materias; entre estos portadores habrá, como es natural, unos que vayan hablando y otros que estén callados.

- ¡Qué extraña escena describes -dijo- y qué extraños prisioneros!

- Iguales que nosotros-dije-, porque en primer lugar, ¿crees que los que están así han visto otra cosa de sí mismos o de sus compañeros sino las sombras proyectadas por el fuego sobre la parte de la caverna que está frente a ellos?

- ¿Cómo--dijo-, si durante toda su vida han sido obligados a mantener inmóviles las cabezas?

- ¿Y de los objetos transportados? ¿No habrán visto lo mismo?

- ¿Qué otra cosa van a ver?

- Y si pudieran hablar los unos con los otros, ¿no piensas que creerían estar refiriéndose a aquellas sombras que veían pasar ante ellos?

- Forzosamente.

- ¿Y si la prisión tuviese un eco que viniera de la parte de enfrente? ¿Piensas que, cada vez que hablara alguno de los que pasaban, creerían ellos que lo que hablaba era otra cosa sino la sombra que veían pasar?

- No, ¡por Zeus!- dijo.

- Entonces no hay duda-dije yo-de que los tales no tendrán por real ninguna otra cosa más que las sombras de los objetos fabricados.

- Es enteramente forzoso-dijo.

- Examina, pues -dije-, qué pasaría si fueran liberados de sus cadenas y curados de su ignorancia, y si, conforme a naturaleza, les ocurriera lo siguiente. Cuando uno de ellos fuera desatado y obligado a levantarse súbitamente y a volver el cuello y a andar y a mirar a la luz, y cuando, al hacer todo esto, sintiera dolor y, por causa de las chiribitas, no fuera capaz de ver aquellos objetos cuyas sombras veía antes, ¿qué crees que contestaría si le dijera d alguien que antes no veía más que sombras inanes y que es ahora cuando, hallándose más cerca de la realidad y vuelto de cara a objetos más reales, goza de una visión más verdadera, y si fuera mostrándole los objetos que pasan y obligándole a contestar a sus preguntas acerca de qué es cada uno de ellos? ¿No crees que estaría perplejo y que lo que antes había contemplado le parecería más verdadero que lo que entonces se le mostraba?

- Mucho más-dijo.

II. -Y si se le obligara a fijar su vista en la luz misma, ¿no crees que le dolerían los ojos y que se escaparía, volviéndose hacia aquellos objetos que puede contemplar, y que consideraría qué éstos, son realmente más claros que los que le muestra .?

- Así es -dijo.

- Y si se lo llevaran de allí a la fuerza--dije-, obligándole a recorrer la áspera y escarpada subida, y no le dejaran antes de haberle arrastrado hasta la luz del sol, ¿no crees que sufriría y llevaría a mal el ser arrastrado, y que, una vez llegado a la luz, tendría los ojos tan llenos de ella que no sería capaz de ver ni una sola de las cosas a las que ahora llamamos verdaderas?

- No, no sería capaz -dijo-, al menos por el momento.

- Necesitaría acostumbrarse, creo yo, para poder llegar a ver las cosas de arriba. Lo que vería más fácilmente serían, ante todo, las sombras; luego, las imágenes de hombres y de otros objetos reflejados en las aguas, y más tarde, los objetos mismos. Y después de esto le sería más fácil el contemplar de noche las cosas del cielo y el cielo mismo, fijando su vista en la luz de las estrellas y la luna, que el ver de día el sol y lo que le es propio.

- ¿Cómo no?

- Y por último, creo yo, sería el sol, pero no sus imágenes reflejadas en las aguas ni en otro lugar ajeno a él, sino el propio sol en su propio dominio y tal cual es en sí mismo, lo que. él estaría en condiciones de mirar y contemplar.

- Necesariamente -dijo.

- Y después de esto, colegiría ya con respecto al sol que es él quien produce las estaciones y los años y gobierna todo lo de la región visible, y que es, en cierto modo, el autor de todas aquellas cosas que ellos veían.

- Es evidente -dijo- que después de aquello vendría a pensar en eso otro.

- ¿Y qué? Cuando se acordara de su anterior habitación y de la ciencia de allí y de sus antiguos compañeros de cárcel, ¿no crees que se consideraría feliz por haber cambiado y que les compadecería a ellos?

- Efectivamente.

- Y si hubiese habido entre ellos algunos honores o alabanzas o recompensas que concedieran los unos a aquellos otros que, por discernir con mayor penetración las sombras que pasaban y acordarse mejor de cuáles de entre ellas eran las que solían pasar delante o detrás o junto con otras, fuesen más capaces que nadie de profetizar, basados en ello, lo que iba a suceder, ¿crees que sentiría aquél nostalgia de estas cosas o que envidiaría a quienes gozaran de honores y poderes entre aquellos, o bien que le ocurriría lo de Homero, es decir, que preferiría decididamente "trabajar la tierra al servicio de otro hombre sin patrimonio" o sufrir cualquier otro destino antes que vivir en aquel mundo de lo opinable?

- Eso es lo que creo yo -dijo -: que preferiría cualquier otro destino antes que aquella vida.

- Ahora fíjate en esto -dije-: si, vuelto el tal allá abajo, ocupase de nuevo el mismo asiento, ¿no crees que se le llenarían los ojos de tinieblas, como a quien deja súbitamente la luz del sol?

- Ciertamente -dijo.

- Y si tuviese que competir de nuevo con los que habían permanecido constantemente encadenados, opinando acerca de las sombras aquellas que, por no habérsele asentado todavía los ojos, ve con dificultad -y no sería muy corto el tiempo que necesitara para acostumbrarse-, ¿no daría que reír y no se diría de él que, por haber subido arriba, ha vuelto con los ojos estropeados, y que no vale la pena ni aun de intentar una semejante ascensión? ¿Y no matarían; si encontraban manera de echarle mano y matarle, a quien intentara desatarles y hacerles subir?.

- Claro que sí -dijo.

III. -Pues bien -dije-, esta imagen hay que aplicarla toda ella, ¡oh amigo Glaucón!, a lo que se ha dicho antes; hay que comparar la región revelada por medio de la vista con la vivienda-prisión, y la luz del fuego que hay en ella, con el poder del. sol. En cuanto a la subida al mundo de arriba y a la contemplación de las cosas de éste, si las comparas con la ascensión del alma hasta la. región inteligible no errarás con respecto a mi vislumbre, que es lo que tú deseas conocer, y que sólo la divinidad sabe si por acaso está en lo cierto. En fin, he aquí lo que a mí me parece: en el mundo inteligible lo último que se percibe, y con trabajo, es la idea del bien, pero, una vez percibida, hay que colegir que ella es la causa de todo lo recto y lo bello que hay en todas las cosas; que, mientras en el mundo visible ha engendrado la luz y al soberano de ésta, en el inteligible es ella la soberana y productora de verdad y conocimiento, y que tiene por fuerza que verla quien quiera proceder sabiamente en su vida privada o pública.

- También yo estoy de acuerdo -dijo-, en el grado en que puedo estarlo.

L´intel·lectualisme moral socràtic

Idees principals del text:

El text parla de la concepció que té la gent comuna de la ciencia, que creuen que és quelcom que no comanda res, que no porta enlloc, encara que és essencial per al desenvolupament i prgrés de l´individu. En comptes d´això les persones es deixen guiar per les passions i els plaers.

Títol: La ciència coma guia.

Comentari:

En el text s´ens parla de que les persones es deixen guiar per allò a que no les condueix a res transcendental, com les passions, les pors, els plaeres, en canvi de tenir com a comanda la ciència , que és allò que mostra l´essència de les coses, que permet tenir un coneixement i que li permetrà distingir el bé del mal, i saber-se governar per allò que és correcte, ja que la ciència és allò que dona suport a l´enteniment de l´individu, és allò que tal com posa al tex, " fa d´auxiliar".

Comparacions:

Sócrates en el text fa menció a les seves teories ( per mitjà dels escrits de Plató) a més important d´elles és la de l·lintelectualisme moral. En aquesta teoria Sócrates es troba obsesionat en definir tots els conceotes morals per tal evitar confusions i pensaments erronis i facilitar un diàleg entre aquests.

Sócrates en el text parla de la necessitat d´un coneixement universal ( la ciència) que é allò necessari i emprescindible per comandar a l´home, que li permetra saber allò que és bo i allò que no ho és. Aquesta teoria de Sócrates de la creeença d´un coneixemnt universal es contrària al relativisme i esceoticisme que practiquen la resta de sofistes, com és el cas de Protàgores, que afirmen que no hi ha saber universasl nio estructures fixes i eternes ( a diferència de Sócrates).

Sócrates també argumenta que cadascú conté la veritat en oposició als sofistes, que defensen la variabilitat dels judicis, ja que allò que és bo per uns no pot ser-ho per els altres.

Síntesi, una altra manera d´entendre els sofistes

Un paisatge de paraules

Un nou concepte de saviesa emergeix d´una situació històrica i cultural que obliga a reflexionar sobre els conceptes fonamentals, que són:

La Naturalesa: És una de les institucions importants de la interpretació del món, és el descobriment d´una realitat que es desenvolupa des de si mateixa. Té els seus propis ritmes i lleis.

Llei: S´oposa a la Naturalesa. és essencial en la vida humana,és allò que en la vida de l´ésser humà busca l´equilibri i l´harmomia.

Tècnica:És l´art de modificar o de produir quelcom real. Amb la tècnica s´intenta rspondre i complementar la insuficiència de la naturalesa humana. La tècnica brota de les necessitats de l´home però també de la interpretació o ideologia amb la qual es manejaven aquestes necessitats. La societat determinava segons els interessos, les tècniques que haurien de dominar. La tècnica esdevé una manera creativa de cercar la seguretat,

Ciutat: No és només l´espai concret on es desenvolupa la vida dels homes, sinó una abstracte on es donaven lloc a les relacions socials. La ciutat és definida com una empresa col·lectiva en que l´impuls inicial és la necessitat de convivència.

LLenguatge: L´importància de la comunicació entre els homes és el més característic d´aquest període.Els valors que descansen en les paraules són valors que cal discutir i reconstruir mitjançant el diàleg i la confrontació d´opinions. El logos per tant, es una realitat peculiar, inhaprensible.El logos es pot sentir, però el llenguatge és més complicat i abstracte. El logos es troba en la consciència personal, constitueix i determina a l´éssser humà. Per això part de la sofística es dedica a estructurar i organitzar el llenguatge, ja que la vida humana es desenvolupa en funció de la paraula, d´allò que és cert o allò que ocultem que és fals.

Totes les nostres obres han de ser mogudes i justificades en un poder dir i tot això ha d´estar harmonitzat per la personalitat.

Educació: Els sofistes plantegen l´educació analitzant els continguts que transmet la tradició. La força dels valors tradicionals havia constituit l´element dominant de l´educació i de les generacions que havien de formar-se ho feien des d´aquest valors establerts. Una nova educació que estigués amb els principis democràtics, i que es trobava en la paraula, ja ques l´únic vehicle amb el qual podem arribar al centre mateix de la vida personal.

Veritat:Amb els sofistes la veritat entra a formar part de les estructures mateixes del llenguatge i té a veure amb allò que neguem o allò que afirmem. Amb això la veritat comença a ser l´expressió de l´ambigüetat de la vida, de les possibilitats de l´existència. Aquesta es manifestarà segons la forma en que la utilitzem. Per això la retòrica serà un art mostri veritat o les formes per fingir-la.En resum, la veritat quedarà lligada a la demostració ja que ha de ser provada i argumentada.

És possible arribar a la veritat absoluta?

Des de el meu punt de vista arribar a la veritat absoluta en totes les seves formes existents és impossible. Aquesta es troba tan amagada i alhora té tant de recl a ser torbada que només uns quants tenen l´empeny de voler arribar fins a ella.

Actualment les ciencies exactes com les matemàtiques i aquelles que indaguen en els misteris de la natura com per exemple la biologia, ens acosten a la veritat, però en altres aspectes. com les relacions humanes, és possible almenys arribar a tocar-la? No, de fet la nostra societat es basa precisament en un mur de falsedat on veiem dibuixades a la perfecció allò que es busca que nosltres hem de ser, allò que s´espera que hem de seguir, allò que per força ens ha d´agradar.

És un miratge tan contradictori que no és dificil veure individus actuant com pasarells fent allò qu es considera que és veritat, com donar l``esquena a situacions o esdevenimentsque si que són certs i universals, la maternitat o la vellesa?, I tot això per què? Perquè el món actual està basat en lo jove i lo superficial, encara que això sigui una incongruencia. Potser l``única veritat en aquest món de les aparebces és la ferum a odi, enveges,mentides, interessos i ambició que es pot ensumar en qualsevol cantonada.

Si algú aconsegueix trobar la veritat absoluta pot sentir-se satisfet i realitzat, però no crec que cap home estigui mai destinat a trobar-la, perquè saber-ho tot de tot, el convertiria en un altre cosa que ja no seria humana, esdevindria omniscient,un déu.

Comentaris dels fragment de Parmènides

Idees principals dels fragments:

Ens els fragments es fa refèrencia a l´ésser que és allò que es pot conèixer que s´oposa al no ésser que és allò incomprensible.Parménides identifica el pensar amb l´ésser . Parménides també explica que el punt d´inici és el mateix que el final, que no importa allà on comencem ja que el punt d´inici serà el mateix de fi.

Títol: La perfecció de l´ésser.

Comentari:

Ens aquests fragments Parmènids ens exposa la seva teoria de l´ésser, aquella on ell argumenta que l´esser i el pensar són la mateixa cosa, que l´´eser es allò perfecte , inmutable i indivisible que ho origina tot, que és allò que pot ser pensat i el no éssr pel contrari no.L´é sser es allò al que els homes i l´entorn ens trobem sotmesos.Una altra teoria que s´exposa als fragments és la de que és impossible arribar a u punt. La concepció de Parmènides de la realitat en foma de cercle, fa que tingui aquesta teoria. En una circumferència dona igual on iniciem l´inici del notre traç ja que sempre acabarem en el mateix punt d´inici. Això él el que l´autor plasma en la realitat.

Comparació:

La teoria de l´existència d´un principi originari d´un ésser que ho regeix tot s´oposa a les eories d´altres autors. Un exemple de teoria diferent és la que exposa Anaximandre, el qual afirma que hi ha l´apéiron, que és el principi i elemnt de les coses existents i que conté la causa del naixement i de la destrucció de les coses. Una altra teoria oposada és la de Anaximenes, que defensa que el principi de les coses és el vent, una altre oposada és la d´Heràclit que defensa que el principi originador és el foc.

Nicolau de Maquiavel

Vida i Obra de Nicolau de Maquiavel

Vida:

Florència, 1469-1527) Escriptor i estadista florentí. Nascut en el si d'una família noble empobrida, Nicolàs Maquiavel va viure a Florència en temps de Lorenzo i Pedro de Médicis. Després de la caiguda de Savonarola (1498) va ser nomenat secretari de la segona cancelleria encarregada dels Afers exteriors i de la Guerra de la ciutat, càrrec que va ocupar fins a 1512 i que li va dur a realitzar importants missions diplomàtiques davant el rei de França, l'emperador Maximilià I i César Borgia, entre uns altres. La seva activitat diplomàtica va ocupar un paper decisiu en la formació del seu pensament polític, centrat en el funcionament de l'Estat i en la psicologia dels seus governants. El seu principal objectiu polític va ser preservar la sobirania de Florència, sempre amenaçada per les grans potències europees, i per a aconseguir-lo va crear la milícia nacional en 1505. Va intentar sense èxit propiciar l'acostament de posicions entre Luis XII de França i el papa Juli II, l'enfrontament del qual va acabar amb la derrota dels francesos i el retorn dels Médicis a Florència (1512). Com a conseqüència d'aquest gir polític, Maquiavel va caure en desgràcia, va ser acusat de traïció, empresonat i lleument torturat (1513). Després de recuperar la llibertat es va retirar a una casa de la seva propietat als afores de Florència, on va emprendre la redacció de les seves obres, entre elles la seva obra mestra, El príncep (Il principe), que Maquiavel va acabar en 1513 i va dedicar a Lorenzo de Médicis (a pesar d'això, només seria publicada després de la seva mort). En 1520, el cardenal Julio de Médicis li va confiar diverses missions i, quan es va convertir en Papa, amb el nom de Clemente VII (1523), Maquiavel va passar a ocupar el càrrec de superintendent de fortificacions (1526). En 1527, les tropes de Carlos I d'Espanya van prendre i van saquejar Roma, el que va portar la caiguda dels Médicis a Florència i la marginació política de Maquiavel, qui va morir poc després de ser apartat de tots els seus càrrecs. L'obra de Nicolàs Maquiavel s'endinsa per igual en els terrenys de la política i la literatura. Els seus textos polítics i històrics són deutors de la seva experiència diplomàtica al servei de Florència, cas de Descripció de les coses d'Alemanya (Ritrato delle cus della Alemagna, 1532). En Discursos sobre la primera dècada de Tito Livio (Discorsi sopra la primera deca digues Tito Livio, 1512-1519) va esbossar, anticipant-se a Vico, la teoria cíclica de la història: la monarquia tendeix a la tirania, l'aristocràcia es transforma en oligarquia i la democràcia en anarquia, el que duu de nou a la monarquia.

Obra :

En El príncep, obra inspirada en la figura de César Borgia, Maquiaveldescriu diferents models d'Estat segons quin sigui el seu origen (la força, la perversió, l'atzar) i dedueix les polítiques més adequades per a la seva pervivència. Des d'aquesta perspectiva s'analitza el perfil psicològic que ha de tenir el príncep i es dilucida quines són les virtuts humanes que han de prevaler en la seva tasca de govern. Maquiavel conclou que el príncep ha d'aparentar posseir certes qualitats, ser capaç de fingir i dissimular bé i subordinar tots els valors morals a la raó d'Estat, encarnada en la seva persona. El pensament històric de Nicolàs Maquiavel va quedar plasmat fonamentalment en dues obres: La vida de Castruccio Castracani de Lucca (1520) i Història de Florència (Istorie fiorentine, 1520-1525). Entre els seus treballs literaris es conten variades composicions líriques, com Les decenales (Decennali, 1506-1509) o L'ase d'or (L'asino d?or, 1517), però sobre totes elles destaca la seva comèdia La mandrágora (Mandragola, 1520), sàtira mordaz dels costums florentinas de l'època. Clizia (1525) és una comèdia en cinc actes, de forma aparentment clàssica, que se situa en la realitat contemporània que Maquiavel tant desitjava criticar.

Enllaços:

http://www.monografias.com/trabajos13/nicomaq/nicomaq.shtml

Aquí podreu trobar la vida i obra del autor.

http://www.monografias.com/trabajos36/maquiavelo/maquiavelo.shtml

Aquí trobeu les aportacions filosòfiques d´aquest autor juntament amb les obres.

http://www.maquiavelli.com.ar/

Pàgina on trobarem l´història i llegat del filòsof juntament amb fòrums.

http://www.proverbia.net/citasautor.asp?autor=626

Pàgina amb cites i frases de l´autor.

http://www.laeditorialvirtual.com.ar/Pages/Maquiavelo/Maquiavelo_ElPrincipe.htm

Edició Virtual de la obra pòstuma de Maquiavel

Comentaris dels fragment d´Heràclit

Idees principals dels fragments:

Els fragments parlen sobre aquella raó que ho regeix tot i sobre la qual els homes presenten una ignorància o un desinterès.Els textos també fan referència a la lluit de contraris, a partir de la qual, s´engendra tot allò que coneixem.Els fragments també parlen del panta rei i del cicle canviant de les coses i d´aquell que coneix el lógos, el savi.

Títol: El canvi perpetu

Comentari:

En els fragments Heràclit ens exposa les seves diferents teories. La primera, l´existència d´una raó universal que tot ho regeix que és inmutable i perpetua la qual segons ell es troba en els homes encara que la desatenguin.Heràclit enteén el logos en els homes com una metà de la intel·ligència.Pel que fa les altres teories exposades, la següent seria la de l``aexitencia de contraris en el nostre món que generen la vida i l´aparició de totes les coses, aquest contaris que es troben oposats es necessiten un al altre al mateix temps per donar lloc a tot, a través d´una harmonia.Heràclit també parla del canvi de les coses, és el "tot flueix" que tot es troba en constant canvi.Per últim l´autor parla del lógos coma element que tot ho origina, que és el foc el qual descriu com a elemnt que mostra el pricipi i el fons inestable de la realitat, Heràclit relaciona el lógos com l´alè del home, allò que li dóna vida.

Comparacions :

La teoria d´Heràclit del foc coma principi de vida, s´posa a la d´altres autors com per exemple Anaxímenes,el qual defensa que l´arkhé és l´aire, que esdevé foc mitjançant la rarefacció i que origina diferents proocessos fins que l´home esdevé. Aquest concepte de l´aire coma principi originador sorgeix a partir de l´observació de processos naturals com la mateixa respiració.

Aquesta teoria és també diferent a la Tales de Milet el qual afirma que el principi de totes les coses és l´aigua, treient aquesta conclusió també a través de l´observació dels processos naturals.

Comentari del Fragment d´Anaximandre

1) Idees principals:

-L´autor en aquest fragment afirma que hi ha un punt inclasificable cronològicament e ilocalitzable en que s´origina un principi que dóna lloc al naixement i aparició de totes les coses .

-A més l´autor transmet que aquest mateix punt en que sens dóna la vida és també allò que ens du cap al nostre final, i el defineix com mun càstig que ja en vidas paguem amb penes i sofriment.

2) Títol :

El principi de totes les coses

3)Comentari:

L´autor del fragment és Anaximandre de Milet que seguia el principi de Tales per interpretar d´una manera més racional la relació entre l´home i l´Univers . Anaximandre utilitza el terme ápeiron per designar aquest principi i element de les coses existents, que conté la causa tota del naixement i de la destrucció del món.

D´aquesta manera s´arriba a una diferent percepció de la realitat que és imprecisa i indeterminada.

Activitat 35

La societat i l´Estat

1) Idees principals :

-L´autor defensa  que l´exercici del poder públic l´han de tenir tots els ciutadans i no un nombre determinat de persones.

-A més afirma que aquest poders tenen uns límits, i que les persones tenen més drets per sobre d´aquest poder.

-L´autor també defensa que el poder públic tendeix a fer-se absolut i a pasar per sobre de les llibertats de qualsevol persona i és un error creure que perquè hi hagi democràcia no hi pot haver.hi un absolutisme.

2) Títol: Buits i responsabilitats de la democràcia 

3) Desenvolupament:

En el text , Ortega i Gasset afirma que tots els ciutadans han d´exercir el poder públic, sense excloure a ningú, perquè les decisions que es prenen a partir del qual ens afecten i ens determinen com a membres de l´Estat . A més l´autor insisteix que aquest poder s´ha de dur a terme tenint presents uns límits que determinin la teva llibertat d´acció perquè hi ha  coses, com l´intimitat o elñs drets civils dels ciutadans que no s´han ni es poden negar , tal i com diu en el text `` les persones tenen drets previs a tota ingerència de l´Estat). 

Per últim l´autor, recorda que el poder públic tendeix a no reconèixer els límits que ha de tenir en una societat i és independent de quantes persones tinguin, perquè l´error més gran que es pot cometre és creure que amb la democràcia no por haver-hi una autocràcia que no és res més que es l´incontrolable demos.

4) Comentari:

En aquest text d´Ortega i gasset , mostra la legitimitat d´un poder polític , teoria defensada per Jhone Locke que deia que qualsevol òder és legítim si compleix les evs funcions , remarcant el que ha de ser una democràcia  i allò que ha de respectar. 

Aquesta teoria s´aposa a la del monopoli del poder, que preten monopolitzar el poder coercitiu d´un territori i que defensa la violència legítima com un instrument de domini.

Activitat 34 B

Activitat 34 A

Fonaments de l´estat social i democràtic de dret

Publish at Calaméo or browse others.

Si vols descarregar-te la presentació clica a sobre.

Activitat 33

Definicions

Intel·lectualisme moral: Obra bé aquell que sap què és el bé, per tant, és la teoria que identifica el plaer amb la virtut.

Maièutica: és el mètode de Sòcrates que es basa en l’artde donar llum a la veritat.

Hedonisme: una teoria defensada per els postsocràtica que es basa en que ser feliç i significa experimentar plaer i fugir dels dolors.
Felicitat (Aristòtil): teoria que considera que ser feliç és ser home, desenvolupant l´activitat intel·lectual, que ens distingeix com a homes.La felicitat serà un bé perfecte, suficient per si mateix,i una activitat constant.

Prudència: és la saviesa ( dianoètica) pràctica que ens ajuda a deliberar el bé proposant-nos el que ens convé . És el seny.

Pau interior: estat d’impertorbabilitat el que ha d’arribar el savi estoic per fer-se insensible al dolor i les opinions , sent conscient de que no arribarà a la felicitat absoluta.
Aritmètica dels plaers: teoria utilitarista que defensa la suma dels plaers i que tots els plaers són iguals en qualitat.
Utilitarisme de la regla: defensada per Mill, es basa en que si l’acció en la qual ens trobem s’ha sotmet a una regla ja la considerem moral.
Ètica deontològica: es preocupa per el deure i la justícia de les normes i no pas per el fi o la finalitat.

Ètica teològica: són aquelles que parlen de la moral en relació al fi.

Imperatiu categòric: són ordres que ens ordenen obrar d’una manera o d’una altre.

Dignitat humana: és el valor absolut dels éssers humans i és una conseqüència de l’autonomia moral ja que implica que els ésser humans som únics i sense preu (Kant).

Intuïcionisme dels valors: afirma que poden captar els valors a través d’una intuïció emocional.
Comunitarisme: teoria que valora les comunitats concretes on es troben els individus i que defensa que els principis universals allunyen als éssers de la seva comunitat o dimensió comunitària i creen ésser desarrelats.
Universalisme: teoria que valora que són més importants els valors universals que la comunitat a la qual pertanyis creu que les comunitats són indispensables però amb una solidaritat de grup.

Activitat 32

Preguntes sondeig

*És correcte mentir per protegir algú?
No, el fet de mentir en si mateix ja no és res bo.
Dubto que sigui bo fer-ho encara que la situació ho demani,
perquè això implica ser fals o poc sincer.
*Què és abans?Protegir un fill perquè no pateixi,
o que un fill no cometi una injustícia encara que pateixi?
Personalment, depenent de la magnitut de l´injustícia escolliria una opció o una altra.
però com opció preferent , la segona.
Al fill també li va bé apendre dels errors que cometi ,
per no tornar-los a repetir i truere´n un alliçonament que l´ajudi a enfrentar-se a situacions semblants.
* El fi aprovar justifica tots els mitjans?
No, hi ha coses que no és poden pasar per alt per aconseguir una altra,
com els drets humans, les lleis, i en definitiva, la dignitat de les persones.
*L´ intenció de la mare d’en Lluís es bona?
Sí que ho és , però no s´en adona que fent això només l´està perjudicant.
* Podem tenir bones intencions i que les conseqüències d’allò que fem sigui perjudicials?
Sí, com fer un comentari burleta, i que l´altre se´l prengui amb malícia,
quan només vols fer-lo riure.
*I a la inversa?
Potser sí però molt poques vegades o coses que només serveixen per augmentar l´ego d´aquells,
que necessiten amor propi, com per exemple criticar a algú per sentir-se millor.
* Quines conseqüències pot tenir per a la personalitat d’en Lluís aquest costum?
S´acabarà convertint en una persona inmadura , irresponsable, cobarda i egoista.
Sempre tirarà pel camí fàcil. En definitiva, el farà més gandul.
* Quines conseqüències pot tenir per a en Lluís que la mare el protegeixi sempre?
No tenir força de voluntat ni esforçar-se per res.
* És comparable la conducta d’en Lluís amb <>?
Justifica la teva desposta i pensa si seria més lleu o més greu.
Què és millor aprovar amb trampes o suspendre amb trampes?
Desde el meu punt de vista crec que les dues situacions fan referència al mateix ,
que és fer trampes però aquell que copia és més `` valent´´ i dóna la cara, mentre que l´altre
no s´arrisca per res, mentre estudia a casa seva.
També penso que és millor suspendre sense fer trampes perquè així t´adones on t´has equivocat
i intentar rectificar-lo.
*Si tots els alumnes fessin com en Lluís, que passaria?
Que no es farien exàmens, que no hi hauria classe, que s´expulsaria a algú...