Text núm 12 de Descartes

Idees principals:

En aquest text Descartes afirma que les coses materials existeixen i aquestes formen part del que és la geometria. A més a més afegeix que Déu produeix les coses materials que nosaltres percibim de forma diferent de tal com són realment.

Títol: L'existència de les coses materials

Comentari:

Aquest text de l'autor s'exposa l'existència dels cossos materials i la manera que podem nosaltres demostrar-ho així com la relació que té Déu amb tot aquest conjunt. Segons Descartes la geometria té com a objectes els cossos materials.
L'autor a més al indigar sobre les causes productores dels cossos, s'adona de que les idees venen a vegades cap a mi d'una determinada manera, i no són així realment. Per tamt l'autor asegura que Déu no pot crear.les perquè al fer-ho ens estari enganyant feunt veure una percepció que no és certa.
En difinitiva, les idees de les coses provenen d'aquestes en si mateixes, per tant aquestes existeixen , donat a que la teoria contrària provocaria una contradicció amb el que Déu és.

Comparació:
La teoria del autor exposada en el text és la de que les coses existeixen per si mateixes donat a que si no fos així Déu m'estaria engaynt i que si ell hi fes no seria Déu perquè ja no seria perfecte.
Aquesta teoria de Déu i dels coses es pot comparar amb la teoria de Sant Tomás d'aquino que afirma que les coses que percebem i pensem són donades en la nostra ment gràcies a a llum de la raó que il·lumina els nostres pensaments per part de Déu.
La teoria del text per altra banda també es pot comparar amb Plató, el qual busca una idea que ho genera tot que es troba en un altre món, tal i com fa Descartes.

Text número 5 Descartes

Idees principals:
En aquets fragment Descartes argumenta que els dubtes que sorgeixen al l’invidu venen d’ell mateix i no necessàriment de Déu. Per tant pel pet de poder plantejar-se qualsevol questió ell és subjecte, encara que dependent d’un cos que coneix l’entorn mitjançant els sentits.Per últim Descartes defensa que si no ha arribat abans aquesta conclusió ha estat per l’intromisió de quelcom manipulador que l’ha obstaculitzat el camí a la veritat i al que s’ha deixat sotmetre en tot moment.

Títol: La veritat de l’existència

Comentari:

En el fragment Descartes segura que els homes no poden jutjar fets sense tenir el menor dubte . a MÉS Descartes afegeix que el dubte és allò que porta l’home al pensament sense la necessària intervenció d’un Déu per fer-ho. Per tant ell manifesta que si l’home vacila, en consequència pensa i això demostra la seva existència.
En el fragment l’autor asegura hi ha un obstacle que impedeix a un mateix a arribar a aquesta conclusió donat a aque hi ha un poder engaños que consegueix persuadir sempre a l’individu per tal de que aquest no pensi que esdevé alguna cosa.
Comparació:

La posició defensada per Descartes de que l’home existeix per que pensa es molt diferent dela de Sant Agustí el qual defensava que l'home té coneixemnt de les coses per l'il·luminació de Déu sobre aquest objecte, per tant segons Sant Agustí el pensament ve donat per Déu i no per el propi subjecte que pensa.
Per altra banda podríem comparar aquesta teoria amb Plató, aquest defensaba que les idees eren allò que realment existia i que la veritable existència d'aquestes era després de la mort de la persona perquè la vida es només la sensiblitat i l'experiència que dóna un reflex fals del que es la realitat en si.

Puc dubtar del jo?

Tot i que el que vegi sigui fals, que el que toqui no sigui el que realment és i que en general, els meus sentits m'enganyin, tot i així, JO sóc real. Podria ser que tot fos un somni doncs, tal i com asegurava Descartes? Sí pero no per això significa que no sigui cert. Els esdeveniments que tenen lloc en un somni són reals dintre del mateix i de la mateixa manera es dóna aquesta situació amb l'estat de vigília.
Pel fet de pensar per mi mateixa és cert que existeixo perquè el meu pensament ha de sortir necessàriament d'un subjecte, i aquest alhora forma part de la realitat. Per això no dubto pas del jo.
D'altra banda penso que com jo molts altres es troben en la mateixa situació pensant el mateix, i per tant , si no puc dubtar pas del jo, i ells com a conseqüència tampoc dubtaran de si mateixos. Per tant, si només puc dubtar del que és extern a mi, haig de pensar que sóc l'únic subjecte que és real?
Penso que això em dóna la possibilitat de fer quant vulgui perquè sé que sóc, fet que , encara que sembli contradictori em fa dubtar si realment existeixo només jo.

Text número 1 de Descartes

Idees principals:

En el text l'autor afirma que el coneixement no es pot aconseguir no es pot aconseguir gràcies a moltes regles ja que crea confusió i dóna lloc a aspectes poc concrets i clars que poden propiciar a l'individu al vici per tenir excusa.
Per això l'autor proposa 4 regles concretes per tal d'encaminar-nos cap a l'evidència.

Títol: El mètode cartesià
Comentari:
Per Descartes l'única manera d'arribar a la veritat és per mitjà d'un camí anomenat mètode. L'autor en el text parla de les quatres regles que s'han de seguir per accedir-hi: La primera és l'evidència, ja que no podem acceptar res com a cert sense que sigui evident, la segona és l'anàlisi on es divideixen cadascuna de les facultats per així arribar als elements bàsics. La tercera regla ens mostra que hem d'anr des de els pensaments simples fins als complexos i pr últim la quarta regla l'enumeració que és la comprovació de la síntsi i l'anàlisi.

Comparació:

La teoria del autor del text és doferent d'altres autors que també van indagar en la manera d'arribar a la veritat , com és el cas de Francis Bacon, que per a ell la veritat s'assolia per mitjà de la ciència ( al mateix temps que Bacon). Descartes a diferència d'ell utiltzava per arribar a la veritat el mètode deductiu, Bacon per altra banda l'inductiu. Descartes comença el terme general i deduiex d'aquest el partcular. En canvi Bacon del cas particular arribava a un d'universal.
Per altra banda podríem comparar aquesta teoria amb Sócrates el qual nparlava de la inducció i també del coneixement universal.

Amb qui et posiciones amb Sant Anselm o amb Sant Tomàs?

Si he de triar amb quin dels dos posicionar-me jo comparteixo més la posició de Sant Tomàs d'Aquino donat a que també crec que hi ha un problema entre la fe i la raó.
Des de el meu parer hi ha coses que des de la raó o el coneixement no s'hi pot indagar. Hi ha moltes situacions a la vida d'una persona que ho demostren com per exemple l'esforç per superar una malaltia que pot ser mortal, l'esperança de que hi haurà un futur millor ...etc.
Pel que fa a l'existència de Déu trobo força coherent l'argument de Sant Anselm encara que m'en posiciono totalment en contra. Jo crec que si les persones sabem qué és Déu no és perquè molts de nosaltres creiem en la seva existència si no que ho sabem per què així ens ha sigut inculcat des de la nostra infància, perquè tot i que estem en un país sense confesionalitat religiosa no cal oblidar que la religió catòlica ha influit en molts àmbits durant moltes generacions.
És per això que si algú parla de Déu jo sabré el que és sense que aquest necessàriament existeixi.

Per altra banda em mostro en contra del raonament de que ho ha un primer motor que no es mou i que mou tot l'univers, és a dir Déu. Potser és perquè opino amb les ulls d'una persona del segle XXI però crec que és molt fàcil atribuir una gran incògnita ancestral a un ésser del qual s'en justifica l'existència amb aquesta teoria.Però també haig de dir que tampoc tinc altra manera de justificar-ho.

Text d'Agustí d'Hipona

Idees principals:

En el text Sant Agustí planteja que Déu és primer a tot. L'autor també remarca que Déu tardà en crear el món perquè en realitat de la magnitud del temps no existeix per tant no podia trigar ni avançar-se.
Finalment l'autor conclou afirmant que Dé és inmmutable i és sinònim del present, del passat i del futur.

Títol : Déu creador del temps.

Comentari:

Aquest text d'Agustí d'Hipona mostra la idea de la creació del món. L'autor afirma que Déu és un ésser inmutable i omnipotent que no té canvis en el temps perquè ell alhora és l'ésser més diví que creà el temps, per tant diem que és atemporal ja que es el temps passat, el present i el futur, és l'eternitat.

Comparació:

La teoria de que Déu és un ésser perfecte e inmutable, la podem comparar amb altres autor com per exemple Heràclit. Heràclit defensava que l'ésser era allò perfecte inmutable, que no presentava canvis que no era divible ( que ho podem intentificar amb el que és Déu.)

Per altra banda podem comparar també la idea de Déu amb una teoria Platònica, la del Demiurg, el qual l'autor identifica que l'esser perfecte comleix part del seus comesos ( la il·luminació del pensament). Per altra banda podem indentificar Déu com la idea suprema una idea perfecte i per tant estaria al món inteligiible de Plató.

Carta a Meneceu

Idees principals:

En el text anterior Epicur parla dels plaers desitjos i dolors i sobre la felicitat que aquest poden proporcionar al cos però amb la seva justa mesura apropiada per al cos.
Seguidament l'autor parla del bé i el mal i el que són per al cos , l'un és la felicitat i l'altre la privació del dolor. Per últim l'autor manifesta la seva opinió dels plaers vans, apuntant-los com l'única manera d'accedir a través d'ells a la seva finalitat, que és el plaer.

Títol : Els plaers de l'home.

Comentari:

L'autor de la Carta a Meneceu ens fa pensar sobre el que és filosofar realment - és la tasca que realitza tant el jove com el vell- és allò que ens fa reflexionar , és allò que dóna salut a l'ànima.
Seguidament l'autor exposa que el plaer i per altra banda el dolor son els dos principis essencials de la vida i que aquest primer és l'eina per excel·lència per arribar a la felicitat.
Per tant l'home ha de fer una tria i ordenar els plaers segons la seva importància, ja que hi ha dos tipus de plaers ( els naturals i els vans).
Epicur afirma també que per tenir un futur millor és prefereible molts cops renunciar als plaers actuals i patir dolors.
Finalment l'autor considera l'autosuficiència d'un individu un gran bé i que aquest juntament amb el seny són dues grans qualitats per arribar a la felicitat.

Comparació:

La teoria d'Epicur del paler o el dolor com els principis que regeixen la vida és diferent de la d'Arsitòtil el qual defensava que la felicitat era un fi últim en si mateix. Per altra banda aquesta teoria també es diferent a la de Plato´el quals argumentava que la felicitat s'orientava al món intel·ligible i i es podia rribar a aquesta mtjançant una vida de virtud, allunyada dels plaers sensibles i dedicant-se per complet a l'intel·lecte.
Per últim Epicur fa referència en el seu escrit al seny el qual concep com una mesura per arribar al felicitat, Aristòtil per altra banda també va fer una distinció d'aquest amb la recta del seny en la qual l'identificava com el punt intermig que t'acosta a la virtud.