Text núm 12 de Descartes

Idees principals:

En aquest text Descartes afirma que les coses materials existeixen i aquestes formen part del que és la geometria. A més a més afegeix que Déu produeix les coses materials que nosaltres percibim de forma diferent de tal com són realment.

Títol: L'existència de les coses materials

Comentari:

Aquest text de l'autor s'exposa l'existència dels cossos materials i la manera que podem nosaltres demostrar-ho així com la relació que té Déu amb tot aquest conjunt. Segons Descartes la geometria té com a objectes els cossos materials.
L'autor a més al indigar sobre les causes productores dels cossos, s'adona de que les idees venen a vegades cap a mi d'una determinada manera, i no són així realment. Per tamt l'autor asegura que Déu no pot crear.les perquè al fer-ho ens estari enganyant feunt veure una percepció que no és certa.
En difinitiva, les idees de les coses provenen d'aquestes en si mateixes, per tant aquestes existeixen , donat a que la teoria contrària provocaria una contradicció amb el que Déu és.

Comparació:
La teoria del autor exposada en el text és la de que les coses existeixen per si mateixes donat a que si no fos així Déu m'estaria engaynt i que si ell hi fes no seria Déu perquè ja no seria perfecte.
Aquesta teoria de Déu i dels coses es pot comparar amb la teoria de Sant Tomás d'aquino que afirma que les coses que percebem i pensem són donades en la nostra ment gràcies a a llum de la raó que il·lumina els nostres pensaments per part de Déu.
La teoria del text per altra banda també es pot comparar amb Plató, el qual busca una idea que ho genera tot que es troba en un altre món, tal i com fa Descartes.

Text número 5 Descartes

Idees principals:
En aquets fragment Descartes argumenta que els dubtes que sorgeixen al l’invidu venen d’ell mateix i no necessàriment de Déu. Per tant pel pet de poder plantejar-se qualsevol questió ell és subjecte, encara que dependent d’un cos que coneix l’entorn mitjançant els sentits.Per últim Descartes defensa que si no ha arribat abans aquesta conclusió ha estat per l’intromisió de quelcom manipulador que l’ha obstaculitzat el camí a la veritat i al que s’ha deixat sotmetre en tot moment.

Títol: La veritat de l’existència

Comentari:

En el fragment Descartes segura que els homes no poden jutjar fets sense tenir el menor dubte . a MÉS Descartes afegeix que el dubte és allò que porta l’home al pensament sense la necessària intervenció d’un Déu per fer-ho. Per tant ell manifesta que si l’home vacila, en consequència pensa i això demostra la seva existència.
En el fragment l’autor asegura hi ha un obstacle que impedeix a un mateix a arribar a aquesta conclusió donat a aque hi ha un poder engaños que consegueix persuadir sempre a l’individu per tal de que aquest no pensi que esdevé alguna cosa.
Comparació:

La posició defensada per Descartes de que l’home existeix per que pensa es molt diferent dela de Sant Agustí el qual defensava que l'home té coneixemnt de les coses per l'il·luminació de Déu sobre aquest objecte, per tant segons Sant Agustí el pensament ve donat per Déu i no per el propi subjecte que pensa.
Per altra banda podríem comparar aquesta teoria amb Plató, aquest defensaba que les idees eren allò que realment existia i que la veritable existència d'aquestes era després de la mort de la persona perquè la vida es només la sensiblitat i l'experiència que dóna un reflex fals del que es la realitat en si.

Puc dubtar del jo?

Tot i que el que vegi sigui fals, que el que toqui no sigui el que realment és i que en general, els meus sentits m'enganyin, tot i així, JO sóc real. Podria ser que tot fos un somni doncs, tal i com asegurava Descartes? Sí pero no per això significa que no sigui cert. Els esdeveniments que tenen lloc en un somni són reals dintre del mateix i de la mateixa manera es dóna aquesta situació amb l'estat de vigília.
Pel fet de pensar per mi mateixa és cert que existeixo perquè el meu pensament ha de sortir necessàriament d'un subjecte, i aquest alhora forma part de la realitat. Per això no dubto pas del jo.
D'altra banda penso que com jo molts altres es troben en la mateixa situació pensant el mateix, i per tant , si no puc dubtar pas del jo, i ells com a conseqüència tampoc dubtaran de si mateixos. Per tant, si només puc dubtar del que és extern a mi, haig de pensar que sóc l'únic subjecte que és real?
Penso que això em dóna la possibilitat de fer quant vulgui perquè sé que sóc, fet que , encara que sembli contradictori em fa dubtar si realment existeixo només jo.

Text número 1 de Descartes

Idees principals:

En el text l'autor afirma que el coneixement no es pot aconseguir no es pot aconseguir gràcies a moltes regles ja que crea confusió i dóna lloc a aspectes poc concrets i clars que poden propiciar a l'individu al vici per tenir excusa.
Per això l'autor proposa 4 regles concretes per tal d'encaminar-nos cap a l'evidència.

Títol: El mètode cartesià
Comentari:
Per Descartes l'única manera d'arribar a la veritat és per mitjà d'un camí anomenat mètode. L'autor en el text parla de les quatres regles que s'han de seguir per accedir-hi: La primera és l'evidència, ja que no podem acceptar res com a cert sense que sigui evident, la segona és l'anàlisi on es divideixen cadascuna de les facultats per així arribar als elements bàsics. La tercera regla ens mostra que hem d'anr des de els pensaments simples fins als complexos i pr últim la quarta regla l'enumeració que és la comprovació de la síntsi i l'anàlisi.

Comparació:

La teoria del autor del text és doferent d'altres autors que també van indagar en la manera d'arribar a la veritat , com és el cas de Francis Bacon, que per a ell la veritat s'assolia per mitjà de la ciència ( al mateix temps que Bacon). Descartes a diferència d'ell utiltzava per arribar a la veritat el mètode deductiu, Bacon per altra banda l'inductiu. Descartes comença el terme general i deduiex d'aquest el partcular. En canvi Bacon del cas particular arribava a un d'universal.
Per altra banda podríem comparar aquesta teoria amb Sócrates el qual nparlava de la inducció i també del coneixement universal.

Amb qui et posiciones amb Sant Anselm o amb Sant Tomàs?

Si he de triar amb quin dels dos posicionar-me jo comparteixo més la posició de Sant Tomàs d'Aquino donat a que també crec que hi ha un problema entre la fe i la raó.
Des de el meu parer hi ha coses que des de la raó o el coneixement no s'hi pot indagar. Hi ha moltes situacions a la vida d'una persona que ho demostren com per exemple l'esforç per superar una malaltia que pot ser mortal, l'esperança de que hi haurà un futur millor ...etc.
Pel que fa a l'existència de Déu trobo força coherent l'argument de Sant Anselm encara que m'en posiciono totalment en contra. Jo crec que si les persones sabem qué és Déu no és perquè molts de nosaltres creiem en la seva existència si no que ho sabem per què així ens ha sigut inculcat des de la nostra infància, perquè tot i que estem en un país sense confesionalitat religiosa no cal oblidar que la religió catòlica ha influit en molts àmbits durant moltes generacions.
És per això que si algú parla de Déu jo sabré el que és sense que aquest necessàriament existeixi.

Per altra banda em mostro en contra del raonament de que ho ha un primer motor que no es mou i que mou tot l'univers, és a dir Déu. Potser és perquè opino amb les ulls d'una persona del segle XXI però crec que és molt fàcil atribuir una gran incògnita ancestral a un ésser del qual s'en justifica l'existència amb aquesta teoria.Però també haig de dir que tampoc tinc altra manera de justificar-ho.

Text d'Agustí d'Hipona

Idees principals:

En el text Sant Agustí planteja que Déu és primer a tot. L'autor també remarca que Déu tardà en crear el món perquè en realitat de la magnitud del temps no existeix per tant no podia trigar ni avançar-se.
Finalment l'autor conclou afirmant que Dé és inmmutable i és sinònim del present, del passat i del futur.

Títol : Déu creador del temps.

Comentari:

Aquest text d'Agustí d'Hipona mostra la idea de la creació del món. L'autor afirma que Déu és un ésser inmutable i omnipotent que no té canvis en el temps perquè ell alhora és l'ésser més diví que creà el temps, per tant diem que és atemporal ja que es el temps passat, el present i el futur, és l'eternitat.

Comparació:

La teoria de que Déu és un ésser perfecte e inmutable, la podem comparar amb altres autor com per exemple Heràclit. Heràclit defensava que l'ésser era allò perfecte inmutable, que no presentava canvis que no era divible ( que ho podem intentificar amb el que és Déu.)

Per altra banda podem comparar també la idea de Déu amb una teoria Platònica, la del Demiurg, el qual l'autor identifica que l'esser perfecte comleix part del seus comesos ( la il·luminació del pensament). Per altra banda podem indentificar Déu com la idea suprema una idea perfecte i per tant estaria al món inteligiible de Plató.

Carta a Meneceu

Idees principals:

En el text anterior Epicur parla dels plaers desitjos i dolors i sobre la felicitat que aquest poden proporcionar al cos però amb la seva justa mesura apropiada per al cos.
Seguidament l'autor parla del bé i el mal i el que són per al cos , l'un és la felicitat i l'altre la privació del dolor. Per últim l'autor manifesta la seva opinió dels plaers vans, apuntant-los com l'única manera d'accedir a través d'ells a la seva finalitat, que és el plaer.

Títol : Els plaers de l'home.

Comentari:

L'autor de la Carta a Meneceu ens fa pensar sobre el que és filosofar realment - és la tasca que realitza tant el jove com el vell- és allò que ens fa reflexionar , és allò que dóna salut a l'ànima.
Seguidament l'autor exposa que el plaer i per altra banda el dolor son els dos principis essencials de la vida i que aquest primer és l'eina per excel·lència per arribar a la felicitat.
Per tant l'home ha de fer una tria i ordenar els plaers segons la seva importància, ja que hi ha dos tipus de plaers ( els naturals i els vans).
Epicur afirma també que per tenir un futur millor és prefereible molts cops renunciar als plaers actuals i patir dolors.
Finalment l'autor considera l'autosuficiència d'un individu un gran bé i que aquest juntament amb el seny són dues grans qualitats per arribar a la felicitat.

Comparació:

La teoria d'Epicur del paler o el dolor com els principis que regeixen la vida és diferent de la d'Arsitòtil el qual defensava que la felicitat era un fi últim en si mateix. Per altra banda aquesta teoria també es diferent a la de Plato´el quals argumentava que la felicitat s'orientava al món intel·ligible i i es podia rribar a aquesta mtjançant una vida de virtud, allunyada dels plaers sensibles i dedicant-se per complet a l'intel·lecte.
Per últim Epicur fa referència en el seu escrit al seny el qual concep com una mesura per arribar al felicitat, Aristòtil per altra banda també va fer una distinció d'aquest amb la recta del seny en la qual l'identificava com el punt intermig que t'acosta a la virtud.

Text 12 de la Física d'Aristòtil

Idees principals:

En aquest fragment de la física d'Aristòtil mitjançant diferents exmeples l'autor ens vol mostrar la situació inicial d'un objecte o un cos fins a allò que és engendrat.
Per últim l'autor assegura que tot i que el cos o l'objecte pot esdevenir altre cosa no és dóna aquesta raó per obligació.

Títol: La privació i els canvis en la forma.

Comentari:

En aquest text de l'obra de la Física d'Aristòtil ( la qual és un tractat de la natura) ell mostra la relació entre els canvis que es donen en els éssers naturals i així com al canvi que pot comportar el pas d'un estat a un altre com al text posa per exemple el cas de no lletrat que passa a ser lletrat, encara que l'autor indica que canvia l'estat del cosa però no el subjecte que roman sen el mateix.
Per tant de l'home no lletrat podem dir que és lletart en potència, ja que té possibilitats per ser-ho encara que això no comporti ser-ho per obligació.
Mitjançant aquesta teoria Aristòtil ens mostra les argumentacions del ésser i el no ésser, que manifesten que un sense l'existència de laltre no pot ser-hi. Els contraris són necessaris , ja que de l´ésser no pot venir de l´ésser perquè ja és ésser, i de cap manera pot provenir del no-ésser absolut perquè del no res no en pot sortir-ne res. Però d´un ésser relatiu si que en pot sortir un ésser.
per tant segons el text podem entendre que del moviment en surt l'acte d'un ésser en potència, i que les potències s'actualitzen continuament.

Comparació:

La teoria d'Aristòtil en que el moviment és l'actulaització en potències del ésser en acte es pot coparar a la teoria sobre el moviment d'Heràclit el qual afirmava que el moviment era un fet imparable i cíclic que afectava a tots els cossos ( panta rei) i el canvi era el motor de la física.
Per altra banda també podem considerar semblant el acte d'Aristòtil amb el món intel·ligible de Plató. Podem entendre l'acte de l'esser com a idea, i la potència ( allò que pot ser però que encara no ho és) esdevindria el món intel·ligible.

També podem identificar la privació d'Aristòtil amb la teoria de Parmènides de no ésser, l'acte seria això primer, perquè d'ella no en pot sortir res i la privació seria l'esser ja que té possiblilitats per ser-ho i per tnt esdevé ja de per si alguna cosa.

Què ve abans l'ou o la gallina?

És dificil tenir seguretat completa sobre la resposta a aquesta pregunta, ja que no és inequívoca. La meva opinió respecte a aquesta endivinalla ancestral és tan difosa com la confusió mental que et provoques a tu mateix quan t´ho planteges.
En primer lloc, crec que si rumiem tant sobre aquesta pregunta es, perquè sempre s´ha donat la mateixa situació, que d´una gallina sorgeixi el ou, i del ou la gallina, i aixi succesivament independentment dels canvis evolutius que hagi patit l´animal, que després han passat al ou i així a la següent generació. Si tenim en compte els canvis, potser sí és més acertat dir que l´ou es l´origen, perquè és que l´animal que anomenem gallina sempre ha romangut sense canviar, sense cap alteració genètica d´una generació a la altra? Per tant, si en un principi un animal X posa un ou i després en surt gallina, ve abans el ou que la gallina.
Encara que si no s´està d´acord s´hauria de concretar, Un ou es de gallina perquè el posa una gallina o perquè d´ell en surt una gallina? O es que s´han de complir totes dues posibilitats?
Si ens plantegem les diferents opcions posibles trobem:
L´ou és de gallina perquè el posa una gallina: per tant es primer la gallina.Si per el contari afirmem que l´ou es de gallina es perquè d´ell en surt una gallina, aleshores a partir d´això es primer l´ou. Si ajuntem totes dues condicions,que l´ou es de gallina perquè el posa una gallina i d´aquest en surt una gallina és primer una gallina el primer es la gallina. Pero si per últim, d´un animal anterior semblant a gallina posa un ou i en surt una gallina, no és primer la gallina és l´ou.

Amb qui t'identifiques més, amb Plató o Aristòtil?

És difícil per a mi posicionar-me a favor d'una teoria o de l'altra donat a que en primer lloc, desconeixo la major part de les teories d'Aristòtil i per altra banda comparteixo moltes de les idees de Plató.
Essent conscient de tot això em decanto més cap a la visió d'Aristòtil, perquè com ell jo també opino que la realitat és quelcom sensible, allò que està al abast del nostres sentits i no és allò que es troba ubicat en un món que ni tan sols sabem si existeix i que per accedir al qual només ho podem fer mitjançant la mort pròpia i individual de cadascú.

Un altre dels motius per els quals em posiciono a favor d'Aristòtil és que jo també penso que l'essència de les coses es troba en elles en si mateixes i no en un perfecte tal i com defensava Plató.

Un dels arguments que menys comparteixo de Plató és el que atribueix a la filosofia el "títol" de la preparació de la mort. El meu parer respecte aquest tema és que la filosofia és la preparació per la vida, ja que és necessària per compendre la realitat -per els moments una realitat sensible- i que és ajut que al final ens ajuda potser a arribar més lluny.

Finalment, opino que si estic més d'acord amb Aristòtil és potser perquè no sóc gaire idealista i en cambi força pragmàtica. Per a mi el pensament idealista en els nostres temps implica tenir fe en que en un fi tot serà perfecte. I això em sembla força innocent, ja que és inútil pensar a on anem si ni tan sols sabem que realment existeix aquest altre món en el qual tant pensem.
És una manera de buscar una via de sortida inventant un indret per tal de cercar allà el que en el món actual ( o el dels temps d'aquest dos filòsofs) no trobem.

Comentari del Fedó pàgina 16-18

Idees principals:

En aquest fragment del llibre del Fedó, trobem un diàleg entre Sòcrates i Cebes en el qual tots, en un primer moment,debateixen sobre la inmortalitat de l'ànima i la possibilitat de que aquesta arribi al coneixement després de la mort.
Seguidament Sócrates exposa que les animes mortes no resideixen en un punt determinat , idea fícticia fruit de tradicions antigues ( que quden estancades a les aigues de l'Hades), si nó que moren per a tornar a néixer posteriorment, transmigrant d'un cos a un altre.
Finalment Sócrates, amb el raonament anterior exposa que d'aquesta manera les coses sorgeixen del seu contrari.

Títol: l'origen dels contraris

Comentari:

En aquest diàleg entre Sócrates i Cebes, el primer argumenta la seva teoria de que l'ànima no desapareix amb la mort i arriba a la veritat mitjançant aquesta. A més concep la mort com una manera de donar la vida ja que Sócrates rebutja les creences de que les ànimes resten a l'Hades, i entén que l'anima després de morir transmigra de cos en cos, i per aquest principi, la mort genera vida, és a sir que d'un contari en sorgeix el altre. per tant l'autor ens exposa mitjançant la boca Sócrates la seva teoria de la necessitat dels contraris.

Comparació:
La teoria de la lluita de contraris no és originària de Paltó, si no que ja havia estat manifestada per Heràclit el qual defensava que la lluita entre oposats era necessàriaper originar la vida.
Podem relacionar la teoria de Plató de la transmigració de les ànimes que exposa en el fragment amb la dels pitagòrics el quals defensaven que amb la mort d'una persona l'ànima no despareixia la qual després de separar-se del cos esdevenia pols que mitjançant la respiració els nadons retenien al cos donant així lloc a la transmigració d'aquesta.

Influències rebudes de Nicolau de Maquiavel

En primer lloc,és freqüent en diferents autors expressar la creença que la figura de Ferran el Catòlic va servir d'inspiració a Nicolás Maquiavelo per escriure una obra la influència de la qual ha arribat fins als nostres dies: «El Príncep». En conseqüència, no deixa de ser interessant descobrir en la famosa obra del florentí, algunes de les característiques inherents al monarca espanyol.
Contemporanis l'autor i el suposat model, si bé aquell va morir onze anys després que aquest, no deixa de ser atractiva la pretensió d'intentar l'anàlisi dels consells de Maquiavelo deduïts de la conducta de Fernando d'Aragó.

Són difer els aspectes i facetes que podrien triar-se per a comentar els trets i la manera d'ésser de Fernando i no pot deixar de pensar-se en les consideracions que en «El Príncep» es contenen sobre els exèrcits, que tant van influir més tard en altres militars i generals com Napoleó Bonaparte.

D'altra banda hi ha altres altres influències pot ser més de caire filosòfic i literari que van marcar profundament a Nicolau de Maquiavel així com la seva obra i pensament, aquest foren:
En primer lloc Ciceró , filòsof, escriptor i orador romà, considerat un dels més grans retòrics i estilistes de la prosa en llatí de la Roma antiga. Ciceró va néixer en una família pertanyent a la noblesa però sense relació amb la classe senatoria romana. Després d'acabar la seva educació primària, es va traslladar al costat del seu germà a Roma a la fi dels anys 90 aC, aprenent filosofia i retòrica sota la tutela del famosos orador Craso. Temps després, Ciceró va començar a estudiar dret romà amb Escévola i més tard filosofia en l'Acadèmia de Plató. Després de participar de la Guerra dels Aliats mediant l'any 89 aC, Ciceró va començar la seva carrera pública com advocat, intervenint en un judici de molt interès públic en l'any 80 aC i el defensa del qual amb èxit ho va transformar en cèlebre advocat i gran orador. Després d'un viatge pel mediterrani, en 74 aC es va incorporar al Senat després de ser designat cuestor (jutges encarregats dels casos d'assassinat o alta traïció) i temps més tard Cònsol (63 aC). En 51 aC Ciceró va acceptar el càrrec de procónsul de la província romana de Cilicia, per a després tornar A Roma i donar suport a Pompeyo contra César en la guerra civil. Després de la victòria de César va ser perdonat i va haver d'allunyar-se de la vida política, dedicant-se a escriure. Amb l'assassinat de César en 44 aC, va reprendre la política i es va oposar al dictador Marco Antonio i va ser assassinat pels seus partidaris en 43 aC. Ciceró és el major i més influent dels oradors romans i un home de lletres en la seva integritat, republicà convençut i enemic de la tirania.
Les sevs obres sobre les lleis i la republica foren anys posteriors inspiració per a Maquiavel.

En segon lloc Maquiavel va rebre també l'influència de Gayo Salustio Crespo gran historiador Romà que les seves dues cartes (Duae epistolae de república ordinanda) amb consells polítics així com altres anuncis enviats al César i els fragments supervivents de les Històries són on es complau a descriure la reacció contra la política i la legislació del dictador foren influents per a Maquiavel.
En tercer lloc un altre antecedent al filòsof de l'obra El Principe fou Sun Tzu, escriptor, pensador, polític i militar xinès, autor del més antic i brillant tractat militar, "L'art de la guerra". Sun Tzu va viure en el període de primavera i tardor (722 aC - 481 aC) durant la Dinastia Chou (1045 aC - 221 aC). Va dedicar gran part de la seva vida a les confrontacions i a causa de els seus innombrables triomfs va ser considerat un expert estrateg i militar. Un dels deixebles de Sun Tzu, Sun Wu, és l'encarregat de compilar en tretze toms els seus coneixements i finalment Sun Pin, descendent de Wu, és el qual publica "L'art de la guerra". Sun Tzu va ser el primer estrateg i teòric militar de Xina i ha estat aclamat com el "savi militar". El seu llibre "L'art de la guerra" és el primer tractat castrense del món i la seva influència ha superat les fronteres militars arribant a la política, la diplomàcia, la cultura i l'economia.
Per últim Nicolàs de Maquiavel fou infuenciat també per Tito Livio historiador romà. La seva principal obra és ab urbs condita libri cxlii (més coneguda com dècades).
Maquiavel a més va ser la font d'inspiració d'altres filòsofs o autors posteriors, com és el cas de
Georg Wilhelm Friedrich Hegel,Hannah Arendt,ean De La Fontaine, Jean Jacques Rousseau,Karen Blixen i Thomas Hobbes

Comentari de text ( pàgina 11 del Fedó de Plató)

1)Idees principals:
Segons Plató i la teoria que exposa en aquest fragment del Fedó el cos és la presó que impedeix a l'home arribar a la veritat, perquè el cos és alló que ens distrau en el camí capa la veritat ja que ens dóna preocupacions donades per les passions, els temors i desitjos. Tot això són obstacles que fan que l'home s'allunyi de la veritat ja que fan que el cos esdevingui impur i només amb la puresa d'aquest es pot accedir-hi.

2)Títol:
La puresa com a via cap a la veritat.

3)Comentari:
Aquest fragment de l'obra del Fedó va referència a la teoria del dualisme platònic entre el cos i l'ànima. Segons plató l'ànima tendeix al món intel·ligible, encara que es troba presa en un cos terrenal, que unicament amb la mort d'aquest té via lliure cap a la veritat.El cos és allò que mitjançant les passions els sentiments, els temors els odis queda contaminat i d'aquesta manera, aïllat de qualsevol posiblilitat d' arribar a la veritat.

Plató planteja en que l'home s'ha d'adonar d'aquesta situació i buscar la puresa al llarg la seva vida ( filosofia per tal d'estar preparat per a la mort que és alhora l'ínica manera de conseguir conèixer la veritat de totes les coses.

Projecte 2

Projecte 2

-Mitjans del segle XV, on hi ha una etapa de nous descobriments ( Les Azores, per part dels portuguesos) i nova tecnologia.
-Al 1462 neix Pietro Pomponazzi, filòsof italià.
-Mor Cosme de Médici, polític i banquer influent italià.
- mor Eneo Piccolomini, papaPío II (1458-1464). Ocuparà el seu lloc Pablo II.
-1465 Amadeu IX es converteix en duc de Savoia.En aquest mateix any neix també el matemàtic italià Scipione del Ferro.
-1466 mor Donatello artista italià del moment.
-1468 esdeveé Papa Pablo III.En aquest mateix any mor Gutenberg , l'inventor de la impremta.
-1469 Lorenzo el Magnífic, de Médici succeeix al seu pare en el tron de Florencia.
-Neix Erasmo de Rotterdam, filòsof holandès.
-Neix Vasco de Gama explorador italià.
-1471 mor Antonio Bacadelli, jurista canonge, poeta i erudit italià.
-1473 Botticelli pinta San Sebastián i Verrocchio crea el David.Neix Aruvico aviosto poeta italià.
-14 neix l'artista, pintor i escultor Miquel Àngel.En aquest mateix anys és executat el visir otomà d'origen greg Mahmoud Pacha, sospitós d'haver negociat amb Venecia entre 1469 i 1473 per restaurar el imperi Bizantí.
-1478 Els Médici es fan amb la ciutat de Florència la qual deixen completament destruida.
-1479 Sicília s'incorpora al regne d'Aragó.
-1480 Leonardo Da Vinci inventà el paracaigudes.Per altra banda Ludovico Sforza aconsegueix la regència de Milà.Apareix el renaixement a Espanya.
-Al 1482 marcilio Ficcino publica la seva obra "Theologia Platónica"
-Cristòbal Colom viatja a Guinea.
-Al 1483 neix Rafael cèlebre pintor italià.
-Al 1484 Inocenci VIII inicia el seu papat.
-1485 neix Tiziano gran pintor Italià.
-1492 Cristobal Colom embarca de Palos de la frontera.
-1495 Carles VIII de França pren a la força el regne de Nàpols. Venecia Milà, el Papa i els Reis Catòlics formen una lliga contra ell i l'obliguen a retirar-se.
-1499 Miquel Àngle conclueix la Pietat.
-1502Juli II és el successor del Papa Pio II.
-1503Neix Nostradamus.
-1506 el Papa Juli II cra la Guàrdia suissa.
-1507 mor César Borgia fill del Papa Alexandre VI.
-1508 Miguel Angel comença a pintar els frescos de la capella Sixtina.
-1509 Al nord d'Itàlia els francesos derroten als venecians a la batalla d' Agnadello
-1512 Les tropes franco-ferraresas derroten a la Santa Liga a la batalla de Ràvena durant les guerres italianes.
-1513 comença el Papat de Lleó X.
-1514 Juana de Castilla assumeix el regnat d'Aragó, Sicília, Nàpols i Navarra.
-1519 Magallanes entra a Río de Janeiro.
-Al 1521 el Papa Lleó X excomulga a Martí Luter.
-Al 1523 surt escollit Papa Clement VII
-1524 Té lloc la batalla de Pavía on les tropes espanyoles derroten a les franceses ( en el actual territori italià).
-1529 Miguel àngel treballa a les fortificacions de Florència.