Text de Hume

Idees principals:
En el text l'autor parla d'una bola de billar que es troba sobre una taula que és empesa per una altra bola duent-la cap a la mateixa direcció que la primera, de maner a que aquesta es mou.
Aquest movinemets segueixen uns principis, els de semblança, la contiguitat i la relació entre causa i efecte.
Per finalitzar l'autor diu que una bola sempre segueix el primer moviment que la primera li confereix.

Comentari:
En aquest fragment l'autor exposa la seva teoria de la causa i l'efecte mitjançant aquetsa exemplificació de les dues boles.
L'autor amb aquest exemple en que la bola inicial es triba en repòs i la l'altre li dóna moviment vol mostrar la continuitat entre causes i efectes.
L'autor a més assegura que l'imaginació fa que unim les idees de forma arbitrària A mésremarca que les agrupa per semblança, contiguitat en el temps i l'espai i la relació entra la causa i l'efecte.
Per tant la nostra ment passa fàcilment d´una idea a una altra i amb facilitat uneix una idea a una altra que se li assembla perquè aquesta ha adquirit aquest hàbit d'associar idees.

Comparació:
A questa teoria de la causalitat la podríem comparar amb la d'aktres autors, com per exemple Aristòtil el qual defesava que les coses es feien a partir de 4 causes la més importants d'elles la final que tenia com a objectiu la consecució d'un objectiu final que és fi en si mateix, que és la felicitat.
Altres autors que parlen de les causes són per expemple Sant Tomas d'Aquino, el qual defensava que l'existencia de Dé es podia defebsar a partir de conc causes o cinc vies tomistes, que al final totes demostraven que l'únic ésser que és origen de tot que no és finit i que es infinitament perfecte és Déu.

Text de Immanuel Kant

Idees principals:
En el text anterior Kant afirma que el coneixement ve donat per l'experiència i que aquetsa és el primer coneixement del qual també en parteixen tots , tot i que hi ha casos en els quals s'ha de discrepar com succeix en la nostra experiència que ens permet després de llargs exercicis fer distincions entre impressions i matèria bàsica.
Per últim Kant afegeix que cal crear el coneixemnt independent de l'experiència i dels sentits que són coneixements anomenats a priori.

Títol: Les fonts del coneixement

Comentari:
En el text anterior de l'autor Immanuel Kant, és un fragment que pertany a la seva obra "Crítica a la raó Pura" on estableix les consdicions de tot coneixemnt científic. i des de una crítica a la raó analitza la manera de marcar els límits que aquesta no pot sobrepassar.

Pel que fa el text , l'autor en primer lloc parla d'un coneixement que prové de l'experiència, és a dir el coneixement empíric que tenen fonts de coneixement a posteriori.
Kant fa una distinció dels coneixements a priori, aquells independents de l'experiència i de les impressions dels sentits.
Aqust a priori són per al autor de grab importància ja que signifiquen allò vàlid universalment i que permeten elaborar un món comú o objectiu.
Kant a més defensa que si aquest principis universals no es donaven el coneixement no era posible.
La possiblitat d'accedir a aquest coneixement radica en el punt en el qual es donen els principis a priori. És per això que l'autor es refereix a ells coma coneixement pur.

Comparació:
La teoria exposada per l'autor de la crítica a la raó pura on parla del coneixement universal i vàlid per als homes és oposada totalment per els sofistes com Protàgoras selgels anteriors el quals manifestaven que el coneixement tenia un caràcter relatiu ja que els judicis amb que es descriu la raó el món depenen de qui els formula.
Per altra banda la teoria de Kant pot ser comparada amb la del filòsof Hume, el qual defensava que tot coneixement provenia dels sentits i que la ment de l'home es divideix en percepcions que es diferencien segons el seu grau de força p vivacitat en idees o impressions

Text de Hume

Idees principals:

L'autor assegura en aquest text que els fins de les nostres accions surgeixen a partir dels nostres sentiments i no en la raó. Per demostrar aquesta afirmació, l'autor posa un exemple sobre un home que fa esport. L'autor assegura que qualsevol cosa que empeny als homes és relació dels sentiments.
Títol: Els sentiments són vitals

Comentari:

En el text anterior l'autor pretén dir que la raó no dóna l'acció, ja que les passions són allò que ens mou i són allò que ens fa determinar el que volem per mitja d'un sentiment de rebuig o de simpatia. Hume defineix aquesta capacitat com una manera de posar-nos en la pell d'una altre i és a partir d'aqueí on s'origina el sentiment. Té més imprtancia el que se sent, que el que es fa es podria dir. Les sensacions derivades del sentiment de simpatia com les emocions, la compassió .. etc serà allò que ens mourà a actuar.

Comparació:

La teoria de David Hume en el tema d´aquest fragment afirma que no és possible demostrar racionalment que una cosa és bona o no ja que les qüestions morals responen a la moral i no a l'enteniment.
Podríem comparar aquesta teoria amb la d'altres autors com per exemple Descartes, que deia que la raó permetia resoldre tots els problemes morals . Podríem comparar aquesta teoria amb la Kant que deia que les persones no ens movem pels sentiments sinó pel deure. Un altre autor amqui podríem comparar-ho és Stuart Mill el qual defensava que allò que mou a les persones és el plaer. El plaer però no ha de ser individual perquè si nó és considerat un hedonisme vulgar. Auqetsplaer ha de ser col·lectiu i té coma finalitat aconseguir la felicitat, la felicitat per al major nombre de persones.

Projecte 6 valoració de l'autor

Presentació de Nicolau de Maquiavel

Nicolau de maquiavel

View more presentations from LauraSaez.

Pensament del filòsof : Nicolau de Maquiavel

El pensament de Nicolau de Maquiavel gira entorn l'intenció a descriure de forma realista l'origen de l'Estat a més d'elaborar una doctrina que serveixi per analitzar el que és el control del poder per tal d'establir un ordre que regeixi tota societat.
És per aquest motiu que Nicolau de Maquiavel és considerat un dels creadors de la ciència política. L'obra més important on recull els seu pensament és "Il Principe" i ha sigut emprat com a model per diferents polítics o dictadors i alhora per monarques.
En els seves obres parla de l'organització dels estats basada en la llibertat, en la igualtat davant la llei i en la participació de totes les classes en el govern per formar un poder absolut d’unitat nacional.
Sempre intenta aplicar les seves doctrines als interessos especials d'un líder “que ha d'ésser i serà un tirà i un tirà fet a imatge dels grans legisladors." Quan parla de virtut es refereix a virtuts públiques, mai a les privades. No jutja mai el valor dels actes del individu, sinó les seves conseqüències com actes polítics.
Maquiavel es conegut per la defensa que fa de l’ús dels mitjans immorals per tal d’aconseguir un fi polític “ El fi justifica els medis” a més de la defensa de que el govern és té legitimitat per emprar la força, l’ astúcia i l’engany. Maquiavel defensa que aquest per la debilitat i la insuficiència de l'individu que és incapaç de protegir-se contra l'agressió d'altres individus tret existeixi el poder de l'estat. Assegura que la naturalesa humana és profundament agressiva i ambiciosa i que els homes aspiren a conservar la propietat. Per això insisteix que el govern que vulgui triomfar ha d'aspirar a la seguretat de la propietat a més de la vida ja que aquests són per els homes els desitjos universals.

Comentari Abstract 2.

"Si un home, per exemple Adam, hagués estat creat amb l’enteniment vigorós, però sense gens ni mica d’experiència, mai no hauria pogut inferir el moviment de la segona bola a partir del moviment i de l’impuls de la primera. No hi ha res que la raó vegi en la causa que sigui capaç de fer-ne inferir l’efecte. Tal inferència, si fos possible, equivaldria a una demostració, en fonamentar-se simplement en la comparació d’idees. Però cap inferència de la causa a l’efecte pot valer com a demostració, i de tot això en tenim aquesta prova evident la ment pot concebre sempre que qualsevol efecte es deriva de qualsevol causa, i que a qualsevol esdeveniment en pot seguir un altre qualsevol: tot allò que concebem és possible, almenys en un sentit metafísic; però on sigui que tingui lloc una demostració, el contrari és impossible i implica una contradicció. No hi ha, doncs, cap demostració per a la conjunció causa i efecte. Aquest és un principi admès generalment per tots els filòsofs. Així, doncs, hauria estat necessari que Adam (en el cas de no haver estat inspirat) hagués tingut experiència de l’efecte que es deriva de l’impuls d’una d’aquestes boles. Hauria d’haver vist, en diversos moments, que tan bon punt una de les boles topava amb l’altra, sempre es movia la segona. Si ho hagués vist prou vegades, sempre que veiés moure’s una bola cap a l’altra hauria conclòs, indefectiblement, que la segona també es mouria. El seu enteniment s’anticiparia a la seva visió, i arribaria a una conclusió d’acord amb la seva experiència passada."

Idees principals:

David Hume afirma en el text que res que la raó pugui esbrinar de la causa podrà deduir l’efecte a més de cap inferència que es pogués donar mai valdria com quelcom vàlid com per fonamentar la comparació d’idees, perquè es pot concebre qualsevol efecte que pot ser donat d’una causa qualsevol.

A més afegeix que tot allò que percebem és perfectament possible de qualsevol causa, per la intervenció dels sentits i és per això que no hi ha demostració per a la causa i efecte. Per últim i mijançant una conparació argumenta que l’home mitjançant l’enteniment pot aticipar-se a l’efecte perquè arribaria a aquesta conclusió gràcies a una experiència passada.

Títol: La no concordancia entre causa i efecte

Comentari:

David Hume filòsof empirista en el seu anàlisi sobre la causalitat determina que les questions de fet si que es basen la relació de causa i efecte, i que no podem deduir l’existència d’un cos o objecte a partir d’un altre llevat que no es trobin conectats entre si. Per altra banda Hume afirma que els raonaments que s’extreuen de la causa i l’efecte es basen en l’experiència, ja que basen en el supòsit que el que ja ha succeït un cop tonrnarà a donar-se.

Per tant,concloem causes semblants en circumstàncies semblants que donen lloc a efectes semblants.

Comparació:

Aquest anàlisi de la causalitat proposat exposat per Hume , en el qual no hi ha concordança directe entre causa i efecte és oposat al exposat per Aristòtil segles anteriors. El filòsof greg concep la ciència com un coneixement per causes. Aristòtil defensa que si volem conèixer els éssers naturals hem de conèixer les seves causes: La causa material i la causa forma ( que són intrínseques, tenen a veure amb la substància) la causa eficient i al final( extrínseca). Aquesta última és la més important donat a que és allò en vista el qual actuem. Per tant, per Aristòtil les causes tenen relació directa amb els efectes a més de que podem inferir en ells.

La teoria de les causes de Hume és també diferent a la exposada per el filòsof Sant Tomàs d’Aquino el qual defensava que a partir d’en fet d’experiència es podia procedir a la demostració pel principi de causalitat eficient que mostra la impossibilitat d’una cadena infinita de causes i finalitza amb la conclusió de que hi ha una primera causa eficient que esdevenia el primer motor i acte pur que per a ell és Déu.

Comentari Abstract

Hume en el text distingeix dos tipus de filosofia:La primera, la filosofia "fàcil" que interpreta l'home com a l'inividu que està influit per els seus sentits i apreciacions alhora que pels seus sentiments. La segona la filosofia abstracta, considera l'home un ésser racional.
Per altra banda Hume critica l'ús que s'en fa de la filosofia i seguidament exposa en el text el que són les imoressions i les idees. Les primeres han de ser classificades sota un terme general i les segons són les percepcions menys vives.

Títol:

Critica a la filosofia de Hume.

Comentari:

David Hume filòsof empirista en text realitza una distinció entre dues filosofies:
PerLa primera, la filosofia fàcil concep l'individu com aquell que respon mitjançant lo sensible i els sentiments. Es centra en les accions, ja que determina que l'esser humà està fet per actuar. És per això que aquesta filosofia es clara I al que deu el seu nom, perquè hi pot accedir-hi tothom. altra banda la segona filosofia, l'abstracta es centra en l'enteniment ja que per Hume és el que dirigeix la raó.
Seguidament, l'autor tracta la seva teoria del coneixement i fa uan distinció entre les idees i les impressions.
Les impressions per una banda són allò que es triba sotra un terme general, i són aquelles percepcions més vives que entren amb més força.
Per altra banda les idees són les còpies de les impressions, i són externes i són menys vives.

Comparació:

La teoria del coneixement de David Humeés molt diferent d'altres teories previament exposades en referencia a les percepcions que rep el cos com per exemple Plató el qual totalment al contrari que Hume afirmava que les coses són còpies de les idees.
Per altra banda Hume és també oposat als sofistes els quals defensaven un relaitivisme en relació a la veritat, mentre que Hume afirma que la filosofia té la funció d'arribar a una veritat concreta , feta la mesura de l'home.

Posa't a prova pàg 167

1) Idees principals:

En el text l'autor asegura que si molts homes pensen que és difícil conèixer Déu és perquè tendeixen a imaginar-lo i al no tenir èxit en aquest procés tendeixen a dir que aquest no és que es materia de pur coneixement sense intervenció dels sentits. A més l'autor afirma que altres filòsofs intenten coneixer l'idea de Déu i de l'anima mitjançant la imaginació o els sentits encara aquestes únicament es poden coneixer mitjançant l'enteniment.

2) Explica el significat de:

ininteligible: En el text fa referència a matèriaque no és de pur coneixemiento en la que intervenen els sentits.
imaginació: És la facultat de l'ànima que representa les imatges de les cosas reals o les idees.

3)Comentari:

Descartes asegura que no podem conèixer res sense la intervenció del coneixement perquè asegura que és impossible accedir a la realitat mitjançant els sentits, donat que aquest ens enganyen a més de que no són fonts de coneixement segures i objectives.
Descartes afirma a més que l'única manera d'arribar a la veriatat és mitjançantallò que sigui clar i que que poseeixi presència directa i immediata i distinció que sigui intuida en la seva peculiaritat individual a més de que afirmi una realitat del món exterior que és aliena al pensament, que és totalment heterogènia i diversament figurada.
Descartes afirma a més que Déu és la garantia de l'existència d'altres consciencies i del món físic i que aquesta tampoc es percep a través dels sentits.

4) Comparació:

La concepció de Descartes del jo mostra que els homes pesem l'evdència de l'existencia pròpia i individual és la primera veritat i el model per afirmar-ne altres que poden presentar-se de manera clara i distinta. És uan intuició a partir del cogito ergo sum. (penso docns existeixo).
Aquesta teoria del Jo de Descartes es pot comparar amb altres semblants com ara la del fiòsof Parmènides un dels més influents en la història de la filosofia el qual afirmava que pensar és el mateix que ésser, aquest a més entenia l'ésser com allò immutable , homogeni, indivisible i immbòbil.
Altres teories relacionades amb jo o amb la existència de Déu son la de Spinoza el ual defensava que Déu es caudsa immanent de totes les coses, de l'univers i que aquest pot estar expressat en infinitat de modes. Spinoza enten Déu també com a substància única.

5)

En quant a la pregunta sobre si Descartes te raó quan defensa que és més fàcil conèixer l'ànima que el cos, jo estic d'acord amb l'autor donat a que qualsevol recerca sobre l'ànima es farà mitjançant l'enteniment i per tant arribarà a mostrar una part de veritat mentre que el conèixer el cs que es fa mitjançant els sentits pots ser en un inici tasca simple però errònia donat a que aquest ens enganyen.

Text núm 12 de Descartes

Idees principals:

En aquest text Descartes afirma que les coses materials existeixen i aquestes formen part del que és la geometria. A més a més afegeix que Déu produeix les coses materials que nosaltres percibim de forma diferent de tal com són realment.

Títol: L'existència de les coses materials

Comentari:

Aquest text de l'autor s'exposa l'existència dels cossos materials i la manera que podem nosaltres demostrar-ho així com la relació que té Déu amb tot aquest conjunt. Segons Descartes la geometria té com a objectes els cossos materials.
L'autor a més al indigar sobre les causes productores dels cossos, s'adona de que les idees venen a vegades cap a mi d'una determinada manera, i no són així realment. Per tamt l'autor asegura que Déu no pot crear.les perquè al fer-ho ens estari enganyant feunt veure una percepció que no és certa.
En difinitiva, les idees de les coses provenen d'aquestes en si mateixes, per tant aquestes existeixen , donat a que la teoria contrària provocaria una contradicció amb el que Déu és.

Comparació:
La teoria del autor exposada en el text és la de que les coses existeixen per si mateixes donat a que si no fos així Déu m'estaria engaynt i que si ell hi fes no seria Déu perquè ja no seria perfecte.
Aquesta teoria de Déu i dels coses es pot comparar amb la teoria de Sant Tomás d'aquino que afirma que les coses que percebem i pensem són donades en la nostra ment gràcies a a llum de la raó que il·lumina els nostres pensaments per part de Déu.
La teoria del text per altra banda també es pot comparar amb Plató, el qual busca una idea que ho genera tot que es troba en un altre món, tal i com fa Descartes.

Text número 5 Descartes

Idees principals:
En aquets fragment Descartes argumenta que els dubtes que sorgeixen al l’invidu venen d’ell mateix i no necessàriment de Déu. Per tant pel pet de poder plantejar-se qualsevol questió ell és subjecte, encara que dependent d’un cos que coneix l’entorn mitjançant els sentits.Per últim Descartes defensa que si no ha arribat abans aquesta conclusió ha estat per l’intromisió de quelcom manipulador que l’ha obstaculitzat el camí a la veritat i al que s’ha deixat sotmetre en tot moment.

Títol: La veritat de l’existència

Comentari:

En el fragment Descartes segura que els homes no poden jutjar fets sense tenir el menor dubte . a MÉS Descartes afegeix que el dubte és allò que porta l’home al pensament sense la necessària intervenció d’un Déu per fer-ho. Per tant ell manifesta que si l’home vacila, en consequència pensa i això demostra la seva existència.
En el fragment l’autor asegura hi ha un obstacle que impedeix a un mateix a arribar a aquesta conclusió donat a aque hi ha un poder engaños que consegueix persuadir sempre a l’individu per tal de que aquest no pensi que esdevé alguna cosa.
Comparació:

La posició defensada per Descartes de que l’home existeix per que pensa es molt diferent dela de Sant Agustí el qual defensava que l'home té coneixemnt de les coses per l'il·luminació de Déu sobre aquest objecte, per tant segons Sant Agustí el pensament ve donat per Déu i no per el propi subjecte que pensa.
Per altra banda podríem comparar aquesta teoria amb Plató, aquest defensaba que les idees eren allò que realment existia i que la veritable existència d'aquestes era després de la mort de la persona perquè la vida es només la sensiblitat i l'experiència que dóna un reflex fals del que es la realitat en si.

Puc dubtar del jo?

Tot i que el que vegi sigui fals, que el que toqui no sigui el que realment és i que en general, els meus sentits m'enganyin, tot i així, JO sóc real. Podria ser que tot fos un somni doncs, tal i com asegurava Descartes? Sí pero no per això significa que no sigui cert. Els esdeveniments que tenen lloc en un somni són reals dintre del mateix i de la mateixa manera es dóna aquesta situació amb l'estat de vigília.
Pel fet de pensar per mi mateixa és cert que existeixo perquè el meu pensament ha de sortir necessàriament d'un subjecte, i aquest alhora forma part de la realitat. Per això no dubto pas del jo.
D'altra banda penso que com jo molts altres es troben en la mateixa situació pensant el mateix, i per tant , si no puc dubtar pas del jo, i ells com a conseqüència tampoc dubtaran de si mateixos. Per tant, si només puc dubtar del que és extern a mi, haig de pensar que sóc l'únic subjecte que és real?
Penso que això em dóna la possibilitat de fer quant vulgui perquè sé que sóc, fet que , encara que sembli contradictori em fa dubtar si realment existeixo només jo.

Text número 1 de Descartes

Idees principals:

En el text l'autor afirma que el coneixement no es pot aconseguir no es pot aconseguir gràcies a moltes regles ja que crea confusió i dóna lloc a aspectes poc concrets i clars que poden propiciar a l'individu al vici per tenir excusa.
Per això l'autor proposa 4 regles concretes per tal d'encaminar-nos cap a l'evidència.

Títol: El mètode cartesià
Comentari:
Per Descartes l'única manera d'arribar a la veritat és per mitjà d'un camí anomenat mètode. L'autor en el text parla de les quatres regles que s'han de seguir per accedir-hi: La primera és l'evidència, ja que no podem acceptar res com a cert sense que sigui evident, la segona és l'anàlisi on es divideixen cadascuna de les facultats per així arribar als elements bàsics. La tercera regla ens mostra que hem d'anr des de els pensaments simples fins als complexos i pr últim la quarta regla l'enumeració que és la comprovació de la síntsi i l'anàlisi.

Comparació:

La teoria del autor del text és doferent d'altres autors que també van indagar en la manera d'arribar a la veritat , com és el cas de Francis Bacon, que per a ell la veritat s'assolia per mitjà de la ciència ( al mateix temps que Bacon). Descartes a diferència d'ell utiltzava per arribar a la veritat el mètode deductiu, Bacon per altra banda l'inductiu. Descartes comença el terme general i deduiex d'aquest el partcular. En canvi Bacon del cas particular arribava a un d'universal.
Per altra banda podríem comparar aquesta teoria amb Sócrates el qual nparlava de la inducció i també del coneixement universal.

Amb qui et posiciones amb Sant Anselm o amb Sant Tomàs?

Si he de triar amb quin dels dos posicionar-me jo comparteixo més la posició de Sant Tomàs d'Aquino donat a que també crec que hi ha un problema entre la fe i la raó.
Des de el meu parer hi ha coses que des de la raó o el coneixement no s'hi pot indagar. Hi ha moltes situacions a la vida d'una persona que ho demostren com per exemple l'esforç per superar una malaltia que pot ser mortal, l'esperança de que hi haurà un futur millor ...etc.
Pel que fa a l'existència de Déu trobo força coherent l'argument de Sant Anselm encara que m'en posiciono totalment en contra. Jo crec que si les persones sabem qué és Déu no és perquè molts de nosaltres creiem en la seva existència si no que ho sabem per què així ens ha sigut inculcat des de la nostra infància, perquè tot i que estem en un país sense confesionalitat religiosa no cal oblidar que la religió catòlica ha influit en molts àmbits durant moltes generacions.
És per això que si algú parla de Déu jo sabré el que és sense que aquest necessàriament existeixi.

Per altra banda em mostro en contra del raonament de que ho ha un primer motor que no es mou i que mou tot l'univers, és a dir Déu. Potser és perquè opino amb les ulls d'una persona del segle XXI però crec que és molt fàcil atribuir una gran incògnita ancestral a un ésser del qual s'en justifica l'existència amb aquesta teoria.Però també haig de dir que tampoc tinc altra manera de justificar-ho.

Text d'Agustí d'Hipona

Idees principals:

En el text Sant Agustí planteja que Déu és primer a tot. L'autor també remarca que Déu tardà en crear el món perquè en realitat de la magnitud del temps no existeix per tant no podia trigar ni avançar-se.
Finalment l'autor conclou afirmant que Dé és inmmutable i és sinònim del present, del passat i del futur.

Títol : Déu creador del temps.

Comentari:

Aquest text d'Agustí d'Hipona mostra la idea de la creació del món. L'autor afirma que Déu és un ésser inmutable i omnipotent que no té canvis en el temps perquè ell alhora és l'ésser més diví que creà el temps, per tant diem que és atemporal ja que es el temps passat, el present i el futur, és l'eternitat.

Comparació:

La teoria de que Déu és un ésser perfecte e inmutable, la podem comparar amb altres autor com per exemple Heràclit. Heràclit defensava que l'ésser era allò perfecte inmutable, que no presentava canvis que no era divible ( que ho podem intentificar amb el que és Déu.)

Per altra banda podem comparar també la idea de Déu amb una teoria Platònica, la del Demiurg, el qual l'autor identifica que l'esser perfecte comleix part del seus comesos ( la il·luminació del pensament). Per altra banda podem indentificar Déu com la idea suprema una idea perfecte i per tant estaria al món inteligiible de Plató.

Carta a Meneceu

Idees principals:

En el text anterior Epicur parla dels plaers desitjos i dolors i sobre la felicitat que aquest poden proporcionar al cos però amb la seva justa mesura apropiada per al cos.
Seguidament l'autor parla del bé i el mal i el que són per al cos , l'un és la felicitat i l'altre la privació del dolor. Per últim l'autor manifesta la seva opinió dels plaers vans, apuntant-los com l'única manera d'accedir a través d'ells a la seva finalitat, que és el plaer.

Títol : Els plaers de l'home.

Comentari:

L'autor de la Carta a Meneceu ens fa pensar sobre el que és filosofar realment - és la tasca que realitza tant el jove com el vell- és allò que ens fa reflexionar , és allò que dóna salut a l'ànima.
Seguidament l'autor exposa que el plaer i per altra banda el dolor son els dos principis essencials de la vida i que aquest primer és l'eina per excel·lència per arribar a la felicitat.
Per tant l'home ha de fer una tria i ordenar els plaers segons la seva importància, ja que hi ha dos tipus de plaers ( els naturals i els vans).
Epicur afirma també que per tenir un futur millor és prefereible molts cops renunciar als plaers actuals i patir dolors.
Finalment l'autor considera l'autosuficiència d'un individu un gran bé i que aquest juntament amb el seny són dues grans qualitats per arribar a la felicitat.

Comparació:

La teoria d'Epicur del paler o el dolor com els principis que regeixen la vida és diferent de la d'Arsitòtil el qual defensava que la felicitat era un fi últim en si mateix. Per altra banda aquesta teoria també es diferent a la de Plato´el quals argumentava que la felicitat s'orientava al món intel·ligible i i es podia rribar a aquesta mtjançant una vida de virtud, allunyada dels plaers sensibles i dedicant-se per complet a l'intel·lecte.
Per últim Epicur fa referència en el seu escrit al seny el qual concep com una mesura per arribar al felicitat, Aristòtil per altra banda també va fer una distinció d'aquest amb la recta del seny en la qual l'identificava com el punt intermig que t'acosta a la virtud.

Text 12 de la Física d'Aristòtil

Idees principals:

En aquest fragment de la física d'Aristòtil mitjançant diferents exmeples l'autor ens vol mostrar la situació inicial d'un objecte o un cos fins a allò que és engendrat.
Per últim l'autor assegura que tot i que el cos o l'objecte pot esdevenir altre cosa no és dóna aquesta raó per obligació.

Títol: La privació i els canvis en la forma.

Comentari:

En aquest text de l'obra de la Física d'Aristòtil ( la qual és un tractat de la natura) ell mostra la relació entre els canvis que es donen en els éssers naturals i així com al canvi que pot comportar el pas d'un estat a un altre com al text posa per exemple el cas de no lletrat que passa a ser lletrat, encara que l'autor indica que canvia l'estat del cosa però no el subjecte que roman sen el mateix.
Per tant de l'home no lletrat podem dir que és lletart en potència, ja que té possibilitats per ser-ho encara que això no comporti ser-ho per obligació.
Mitjançant aquesta teoria Aristòtil ens mostra les argumentacions del ésser i el no ésser, que manifesten que un sense l'existència de laltre no pot ser-hi. Els contraris són necessaris , ja que de l´ésser no pot venir de l´ésser perquè ja és ésser, i de cap manera pot provenir del no-ésser absolut perquè del no res no en pot sortir-ne res. Però d´un ésser relatiu si que en pot sortir un ésser.
per tant segons el text podem entendre que del moviment en surt l'acte d'un ésser en potència, i que les potències s'actualitzen continuament.

Comparació:

La teoria d'Aristòtil en que el moviment és l'actulaització en potències del ésser en acte es pot coparar a la teoria sobre el moviment d'Heràclit el qual afirmava que el moviment era un fet imparable i cíclic que afectava a tots els cossos ( panta rei) i el canvi era el motor de la física.
Per altra banda també podem considerar semblant el acte d'Aristòtil amb el món intel·ligible de Plató. Podem entendre l'acte de l'esser com a idea, i la potència ( allò que pot ser però que encara no ho és) esdevindria el món intel·ligible.

També podem identificar la privació d'Aristòtil amb la teoria de Parmènides de no ésser, l'acte seria això primer, perquè d'ella no en pot sortir res i la privació seria l'esser ja que té possiblilitats per ser-ho i per tnt esdevé ja de per si alguna cosa.

Què ve abans l'ou o la gallina?

És dificil tenir seguretat completa sobre la resposta a aquesta pregunta, ja que no és inequívoca. La meva opinió respecte a aquesta endivinalla ancestral és tan difosa com la confusió mental que et provoques a tu mateix quan t´ho planteges.
En primer lloc, crec que si rumiem tant sobre aquesta pregunta es, perquè sempre s´ha donat la mateixa situació, que d´una gallina sorgeixi el ou, i del ou la gallina, i aixi succesivament independentment dels canvis evolutius que hagi patit l´animal, que després han passat al ou i així a la següent generació. Si tenim en compte els canvis, potser sí és més acertat dir que l´ou es l´origen, perquè és que l´animal que anomenem gallina sempre ha romangut sense canviar, sense cap alteració genètica d´una generació a la altra? Per tant, si en un principi un animal X posa un ou i després en surt gallina, ve abans el ou que la gallina.
Encara que si no s´està d´acord s´hauria de concretar, Un ou es de gallina perquè el posa una gallina o perquè d´ell en surt una gallina? O es que s´han de complir totes dues posibilitats?
Si ens plantegem les diferents opcions posibles trobem:
L´ou és de gallina perquè el posa una gallina: per tant es primer la gallina.Si per el contari afirmem que l´ou es de gallina es perquè d´ell en surt una gallina, aleshores a partir d´això es primer l´ou. Si ajuntem totes dues condicions,que l´ou es de gallina perquè el posa una gallina i d´aquest en surt una gallina és primer una gallina el primer es la gallina. Pero si per últim, d´un animal anterior semblant a gallina posa un ou i en surt una gallina, no és primer la gallina és l´ou.

Amb qui t'identifiques més, amb Plató o Aristòtil?

És difícil per a mi posicionar-me a favor d'una teoria o de l'altra donat a que en primer lloc, desconeixo la major part de les teories d'Aristòtil i per altra banda comparteixo moltes de les idees de Plató.
Essent conscient de tot això em decanto més cap a la visió d'Aristòtil, perquè com ell jo també opino que la realitat és quelcom sensible, allò que està al abast del nostres sentits i no és allò que es troba ubicat en un món que ni tan sols sabem si existeix i que per accedir al qual només ho podem fer mitjançant la mort pròpia i individual de cadascú.

Un altre dels motius per els quals em posiciono a favor d'Aristòtil és que jo també penso que l'essència de les coses es troba en elles en si mateixes i no en un perfecte tal i com defensava Plató.

Un dels arguments que menys comparteixo de Plató és el que atribueix a la filosofia el "títol" de la preparació de la mort. El meu parer respecte aquest tema és que la filosofia és la preparació per la vida, ja que és necessària per compendre la realitat -per els moments una realitat sensible- i que és ajut que al final ens ajuda potser a arribar més lluny.

Finalment, opino que si estic més d'acord amb Aristòtil és potser perquè no sóc gaire idealista i en cambi força pragmàtica. Per a mi el pensament idealista en els nostres temps implica tenir fe en que en un fi tot serà perfecte. I això em sembla força innocent, ja que és inútil pensar a on anem si ni tan sols sabem que realment existeix aquest altre món en el qual tant pensem.
És una manera de buscar una via de sortida inventant un indret per tal de cercar allà el que en el món actual ( o el dels temps d'aquest dos filòsofs) no trobem.

Comentari del Fedó pàgina 16-18

Idees principals:

En aquest fragment del llibre del Fedó, trobem un diàleg entre Sòcrates i Cebes en el qual tots, en un primer moment,debateixen sobre la inmortalitat de l'ànima i la possibilitat de que aquesta arribi al coneixement després de la mort.
Seguidament Sócrates exposa que les animes mortes no resideixen en un punt determinat , idea fícticia fruit de tradicions antigues ( que quden estancades a les aigues de l'Hades), si nó que moren per a tornar a néixer posteriorment, transmigrant d'un cos a un altre.
Finalment Sócrates, amb el raonament anterior exposa que d'aquesta manera les coses sorgeixen del seu contrari.

Títol: l'origen dels contraris

Comentari:

En aquest diàleg entre Sócrates i Cebes, el primer argumenta la seva teoria de que l'ànima no desapareix amb la mort i arriba a la veritat mitjançant aquesta. A més concep la mort com una manera de donar la vida ja que Sócrates rebutja les creences de que les ànimes resten a l'Hades, i entén que l'anima després de morir transmigra de cos en cos, i per aquest principi, la mort genera vida, és a sir que d'un contari en sorgeix el altre. per tant l'autor ens exposa mitjançant la boca Sócrates la seva teoria de la necessitat dels contraris.

Comparació:
La teoria de la lluita de contraris no és originària de Paltó, si no que ja havia estat manifestada per Heràclit el qual defensava que la lluita entre oposats era necessàriaper originar la vida.
Podem relacionar la teoria de Plató de la transmigració de les ànimes que exposa en el fragment amb la dels pitagòrics el quals defensaven que amb la mort d'una persona l'ànima no despareixia la qual després de separar-se del cos esdevenia pols que mitjançant la respiració els nadons retenien al cos donant així lloc a la transmigració d'aquesta.

Influències rebudes de Nicolau de Maquiavel

En primer lloc,és freqüent en diferents autors expressar la creença que la figura de Ferran el Catòlic va servir d'inspiració a Nicolás Maquiavelo per escriure una obra la influència de la qual ha arribat fins als nostres dies: «El Príncep». En conseqüència, no deixa de ser interessant descobrir en la famosa obra del florentí, algunes de les característiques inherents al monarca espanyol.
Contemporanis l'autor i el suposat model, si bé aquell va morir onze anys després que aquest, no deixa de ser atractiva la pretensió d'intentar l'anàlisi dels consells de Maquiavelo deduïts de la conducta de Fernando d'Aragó.

Són difer els aspectes i facetes que podrien triar-se per a comentar els trets i la manera d'ésser de Fernando i no pot deixar de pensar-se en les consideracions que en «El Príncep» es contenen sobre els exèrcits, que tant van influir més tard en altres militars i generals com Napoleó Bonaparte.

D'altra banda hi ha altres altres influències pot ser més de caire filosòfic i literari que van marcar profundament a Nicolau de Maquiavel així com la seva obra i pensament, aquest foren:
En primer lloc Ciceró , filòsof, escriptor i orador romà, considerat un dels més grans retòrics i estilistes de la prosa en llatí de la Roma antiga. Ciceró va néixer en una família pertanyent a la noblesa però sense relació amb la classe senatoria romana. Després d'acabar la seva educació primària, es va traslladar al costat del seu germà a Roma a la fi dels anys 90 aC, aprenent filosofia i retòrica sota la tutela del famosos orador Craso. Temps després, Ciceró va començar a estudiar dret romà amb Escévola i més tard filosofia en l'Acadèmia de Plató. Després de participar de la Guerra dels Aliats mediant l'any 89 aC, Ciceró va començar la seva carrera pública com advocat, intervenint en un judici de molt interès públic en l'any 80 aC i el defensa del qual amb èxit ho va transformar en cèlebre advocat i gran orador. Després d'un viatge pel mediterrani, en 74 aC es va incorporar al Senat després de ser designat cuestor (jutges encarregats dels casos d'assassinat o alta traïció) i temps més tard Cònsol (63 aC). En 51 aC Ciceró va acceptar el càrrec de procónsul de la província romana de Cilicia, per a després tornar A Roma i donar suport a Pompeyo contra César en la guerra civil. Després de la victòria de César va ser perdonat i va haver d'allunyar-se de la vida política, dedicant-se a escriure. Amb l'assassinat de César en 44 aC, va reprendre la política i es va oposar al dictador Marco Antonio i va ser assassinat pels seus partidaris en 43 aC. Ciceró és el major i més influent dels oradors romans i un home de lletres en la seva integritat, republicà convençut i enemic de la tirania.
Les sevs obres sobre les lleis i la republica foren anys posteriors inspiració per a Maquiavel.

En segon lloc Maquiavel va rebre també l'influència de Gayo Salustio Crespo gran historiador Romà que les seves dues cartes (Duae epistolae de república ordinanda) amb consells polítics així com altres anuncis enviats al César i els fragments supervivents de les Històries són on es complau a descriure la reacció contra la política i la legislació del dictador foren influents per a Maquiavel.
En tercer lloc un altre antecedent al filòsof de l'obra El Principe fou Sun Tzu, escriptor, pensador, polític i militar xinès, autor del més antic i brillant tractat militar, "L'art de la guerra". Sun Tzu va viure en el període de primavera i tardor (722 aC - 481 aC) durant la Dinastia Chou (1045 aC - 221 aC). Va dedicar gran part de la seva vida a les confrontacions i a causa de els seus innombrables triomfs va ser considerat un expert estrateg i militar. Un dels deixebles de Sun Tzu, Sun Wu, és l'encarregat de compilar en tretze toms els seus coneixements i finalment Sun Pin, descendent de Wu, és el qual publica "L'art de la guerra". Sun Tzu va ser el primer estrateg i teòric militar de Xina i ha estat aclamat com el "savi militar". El seu llibre "L'art de la guerra" és el primer tractat castrense del món i la seva influència ha superat les fronteres militars arribant a la política, la diplomàcia, la cultura i l'economia.
Per últim Nicolàs de Maquiavel fou infuenciat també per Tito Livio historiador romà. La seva principal obra és ab urbs condita libri cxlii (més coneguda com dècades).
Maquiavel a més va ser la font d'inspiració d'altres filòsofs o autors posteriors, com és el cas de
Georg Wilhelm Friedrich Hegel,Hannah Arendt,ean De La Fontaine, Jean Jacques Rousseau,Karen Blixen i Thomas Hobbes